Més ombres que llums al suburbi americà

A Donald Trump el va trair el sub­cons­ci­ent (això pres­su­po­sant que té consciència) durant la cam­pa­nya de les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als del 2020. Es va adreçar per Twit­ter a les “mes­tres­ses de casa subur­ba­nes” i els va pro­me­tre que pro­te­gi­ria el seu esta­tus blo­cant la con­cessió d’hipo­te­ques dels bar­ris resi­den­ci­als a les per­so­nes amb ingres­sos bai­xos. Trump, tot ell anacrònic, estava men­tal­ment ins­tal·lat en la forma de vida aco­mo­dada de la classe mit­jana blanca que es va con­so­li­dar després de la Segona Guerra Mun­dial, una bom­bo­lla impe­ne­tra­ble per a les mino­ries ètni­ques. I en el seu ima­gi­nari també per­sis­tien les espo­ses sub­mi­ses que rebien amb davan­tal els marits quan arri­ba­ven de tre­ba­llar i junts com­par­tien els dar­rers sos­pirs del dia davant del tele­vi­sor que entrava amb la com­pra d’aquests habi­tat­ges uni­fa­mi­li­ars perifèrics. Un tele­vi­sor que els entre­te­nia amb pel·lícules i sèries en què tot succeïa en cases idènti­ques a les seves: espa­io­ses, amb pis­cina i bar­ba­coa al pati de dar­rere, situ­a­des en car­rers tran­quils i habi­ta­des per veïns com ells, d’un blanc tan imma­cu­lat com el verd de la gespa on s’hi cre­ma­ven creus si algun afro­a­me­ricà gosava pen­sar que també podia for­mar part d’aque­lla comu­ni­tat.

Però el cas és que des de la crisi del 2008 els índexs de pobresa són més ele­vats en aquests nuclis dis­se­mi­nats per tota la geo­gra­fia dels Estats Units que a les ciu­tats, el per­fil dels seus habi­tants (més d’un 50% de la població ame­ri­cana) s’ha diver­si­fi­cat i les dones que hi viuen ja no estan pen­dents tot el sant dia de les tas­ques domèsti­ques, sinó que, com ells, aga­fen contínua­ment el cotxe per anar a la feina. Hi ha qui creu que Trump va per­dre les elec­ci­ons per aquesta ficada de peus a la galleda racista, clas­sista i mas­clista. El somni ame­ricà fa temps que va deri­var en una altra cosa. Si és que mai va exis­tir. Els ame­ri­cans han estat hàbils a mer­can­ti­lit­zar els con­cep­tes de feli­ci­tat i de lli­ber­tat, intrínsecs en aquests para­di­sos pre­fa­bri­cats del suburb, mot que no té res a veure amb el sig­ni­fi­cat que en català donem a suburbi, asso­ciat a les zones depri­mi­des.

A Subúrbia (fins al 8 de setem­bre), la nova expo­sició del CCCB, apren­dran molt. S’ha de dir: la ins­ti­tució cul­tu­ral diri­gida per Judit Car­rera es troba pro­ba­ble­ment en el millor moment de la seva tra­jectòria, que just enguany com­pleix els trenta. Sobre­tot, a Subúrbia rea­pren­dran, perquè gai­rebé tot el que s’hi explica ens és fami­liar: la ficció ian­qui, amb el cinema com a xeringa prin­ci­pal, ens ha ino­cu­lat per vena la idea que per ser algú en aquest món has de tenir una casa amb un tros de terra. Encara que sigui a costa de des­tros­sar el pai­satge natu­ral, de per­fu­mar l’aire amb el diòxid de car­boni dels automòbils i de dila­pi­dar aigua al jardí i a la pis­cina. Però és que, a veure, qui coi en plena pandèmia de coro­na­vi­rus va pas­sar millor el con­fi­na­ment, els que esta­ven encap­su­lats en un pis de 40 m² al Raval de Bar­ce­lona o els que resi­dien en una torre al Mont­seny?

Hem fet el salt a Cata­lu­nya abans d’hora. Ja hi arri­ba­rem. Abans, l’expo­sició, comis­sa­ri­ada pel peri­o­dista Phi­lipp Engel, viatja als orígens d’aquest model urbanístic dis­per­sat tan dife­rent de les ciu­tats euro­pees den­ses i com­pac­tes. Això succeïa a prin­ci­pis del segle XIX gràcies a l’expansió del fer­ro­car­ril i per satis­fer els desit­jos d’una bur­ge­sia amb ges­tos egòlatres emmi­ra­llats en la con­questa de l’Oest. Després seria el tram­via el que aju­da­ria a colo­nit­zar més ter­ri­to­ris ver­ges. I, final­ment, va pas­sar el relleu al vehi­cle pri­vat com a mitjà de trans­port rei per poder eri­gir assen­ta­ments en el no res. En l’expo­sició, hi ha un Ford T de debò, del qual es van ven­dre més de 15 mili­ons d’uni­tats entre els anys 1908 i 1927.

Ho hem esbos­sat al començament de l’arti­cle. Aca­bada la Segona Guerra Mun­dial, es pro­du­eix el boom dels subur­bis mas­sius. “Van ser con­ce­buts per allot­jar els milers de sol­dats que van tor­nar amb ganes de for­mar una família. La Gran Depressió i el con­flicte bèl·lic havien dei­xat la cons­trucció sota mínims”, asse­nyala Engel. Política­ment, apos­tar per aque­lles urba­nit­za­ci­ons horit­zon­tals i dis­gre­ga­des era alhora una arma ideològica con­tra l’arqui­tec­tura ver­ti­cal i con­cen­trada dels ene­mics comu­nis­tes. Com va dir el pre­si­dent Roo­se­velt, “un país de pro­pi­e­ta­ris és incon­que­ri­ble”. Un eslògan per­fecte, i gratuït, per als pro­mo­tors, que cons­truïen una casa cada quinze minuts.

Tot anava a favor d’aquell estil de vida, amb la pro­pa­ganda d’estat retro­a­li­men­tant-se (mai saps ben bé què va ser pri­mer, si l’ou o la gallina) de la cul­tura popu­lar, com les sit­com tele­vi­si­ves, i de la cava­lle­ria de la publi­ci­tat. Però la pro­cessó anava per dins. A una família xinesa, els WASP la podien expul­sar democràtica­ment (votant, sí) amb l’argu­ment que les pro­pi­e­tats es deva­lu­a­rien (“No és res per­so­nal, només són nego­cis”, que diria Mic­hael Cor­le­one). I la igual­tat de gènere va viure un retrocés enorme. “Tota una gene­ració de dones amb estu­dis uni­ver­si­ta­ris van que­dar con­fi­na­des en cases subur­ba­nes a quilòmetres del cen­tre. Se’ls havia assig­nat el rol d’àngel de la llar”, explica Engel. L’ansi­e­tat, la neu­rosi, l’insomni, l’alco­ho­lisme i, fins i tot, el suïcidi van tenir un ter­reny ado­bat en aquell estat d’aïlla­ment. “Aquesta experiència frus­trant va ser l’arrel de l’onada femi­nista dels anys sei­xanta”, sosté el comis­sari envol­tat dels elec­tro­domèstics d’època que a les dones els van faci­li­tar l’existència, però els més sofis­ti­cats també els la van com­pli­car, i mirant de reüll una de les mol­tes pro­jec­ci­ons que con­vi­uen al CCCB, la de la pel·lícula The Step­ford wives (1975), diri­gida per Bryan For­bes, en què les mes­tres­ses de casa han estat subs­tituïdes per rèpli­ques robòtiques que com­plei­xen tots els desit­jos dels homes. El somni humit dels trum­pis­tes i dels fei­xis­tes en gene­ral.

Sabem dis­tin­gir la rea­li­tat de la fan­ta­sia quan pen­sem en els encan­ta­dors espais subur­bi­als ame­ri­cans? Ah, amics i ami­gues, no és només Trump el que els té ide­a­lit­zats. T’has de pes­si­gar per assi­mi­lar les imat­ges que va fer el fotògraf Gabri­ele Galim­berti dels búnquers que hi ha dins de mol­tes cases subur­ba­nes plens a ves­sar d’armes. No saps si riure o plo­rar davant del pro­jecte de la peri­o­dista Kate Wag­ner sobre les mac­man­si­ons, que poden arri­bar a asso­lir els 1.500 m² de pas­titx arqui­tectònic, amb men­ja­dors com els dels res­tau­rants, cui­nes com les dels pro­gra­mes culi­na­ris de la tele, recep­ci­ons com les dels hotels… L’escul­tor Tho­mas Doyle eva­cua tots aquests des­propòsits en uns bon­sais apo­calíptics en què el para­digma de l’estil de vida ame­ricà és engo­lit per des­as­tres natu­rals.

I aca­bem, ara sí, a la Subúrbia cata­lana, un dar­rer àmbit de la mos­tra que ha tin­gut per asses­sor el geògraf Fran­cesc Muñoz. L’ideal de la caseta i l’hor­tet apa­dri­nat per Fran­cesc Macià va fer el salt a la rea­li­tat entre els anys 1985 i 2005: als 311 muni­ci­pis de la demar­cació de Bar­ce­lona, el ritme de cons­trucció d’habi­tat­ges uni­fa­mi­li­ars va ser d’una casa per hora, una bona pila de les quals, situ­a­des en llocs amb alt risc d’incendi i sense trans­port públic ni comerç. Un somni o un mal­son?