Art

tot recordant

Subirachs: deu anys després

Escultor, pintor, gravador, medallista i escriptor, va ser clau en la cultura visual catalana de la Transició

El fil­tre del temps acos­tuma a ser un bon paràmetre per valo­rar la tra­jectòria d’un artista. En el cas de l’escul­tor Josep Maria Subi­rachs, encara ho és més, perquè la seva extra­or­dinària per­so­na­li­tat es va imbri­car en l’obra de tal manera que sovint l’eclip­sava. Avui, pas­sats deu anys, en podem fer una lec­tura més acu­rada, tot cen­trant-nos només en el seu lle­gat artístic i la seva con­tri­bució en l’art català del segle XX.

Des d’un punt de vista canònic, Subi­rachs és l’escul­tor català més relle­vant de la post­guerra. For­mat en un post­nou­cen­tisme medi­ter­rani que tenia en Enric Casa­no­vas i en La ben plan­tada d’Eugeni Ors els seus refe­rents, la seva obra s’endinsa en el camp de l’infor­ma­lisme a finals dels cin­quanta i els sei­xanta. A través de l’expres­si­o­nisme, les seves figu­res es fan angu­lo­ses amb un trac­ta­ment ina­ca­bat de la matèria –el san­tu­ari de La Vir­gen del Camino, a Lleó (1957), cul­mina aquest procés–, i, amb l’abs­tracció, les seves peces són ple­nes de for­mes en tensió: Evo­cació mari­nera (1960), a la Bar­ce­lo­neta, n’és un punt cul­mi­nant. Pos­si­ble­ment aquest és el millor període del nos­tre artista, tal com es va fer palès en la mos­tra Subi­rachs: de l’expres­si­o­nisme a l’abs­tracció (1953-1965), a Can Mario, el museu d’escul­tura con­tem­porània de la Fun­dació Vila Casas, pro­pi­ci­ada per Àlex Susanna, el seu direc­tor lla­vors, i comis­sa­ri­ada per Judit Subi­rachs i Ricard Mas, de l’estiu de 2022 a la tar­dor de 2023.

La dècada dels setanta i pri­mera mei­tat dels vui­tanta ve mar­cada per un retorn a la figu­ració i una presència en molts monu­ments a casa nos­tra –Bar­ce­lona, Mont­ser­rat, Girona i Vila­nova i la Geltrú, entre d’altres–, també a Madrid i a fora, espe­ci­al­ment a Mèxic i Seül. El 1986 marca un abans i un després en la seva tra­jectòria, data de l’encàrrec de la façana de la Passió de la Sagrada Família, obra con­tro­ver­tida on recu­pera el llen­guatge de l’expres­si­o­nisme i que desen­vo­lu­parà pràcti­ca­ment fins al final de la seva car­rera. Subi­rachs, amb coratge, assu­meix un repte monu­men­tal per fer una obra per­so­nal que no es mime­titza amb la de Gaudí, sinó que s’hi sub­or­dina i dia­loga, i que amb el pas del temps s’inte­gra per­fec­ta­ment al con­junt monu­men­tal del tem­ple. És acon­se­lla­ble anar-hi quan cau el dia i la llum dau­rada banya la façana per mirar-la amb els ulls nets i amb cri­teri propi, sense pre­ju­di­cis, com quasi no ho fa ningú. Les figu­res pre­nen tota la seva esplen­dor en una nar­ració que s’adapta a la façana més des­pu­llada i òssia de la basílica, tota rema­tada per unes por­tes de bronze de tra­dició ita­li­ana que són pos­si­ble­ment una de les seves grans apor­ta­ci­ons a aquest pro­jecte, al qual va dedi­car molt temps i il·lusi­ons i del qual va treure més dis­gus­tos que ale­gries, però a través del qual el seu nom hi anirà per sem­pre més lli­gat. Caldrà valo­rar la inter­venció de Subi­rachs a la Sagrada Família amb pro­fun­di­tat quan el tem­ple esti­gui aca­bat i s’enten­gui el sig­ni­fi­cat teològic i artístic de cadas­cuna de les façanes. Un cop fina­lit­zat, s’enten­dran millor cadas­cuna de les por­tes que ara com­pre­nem frag­mentària­ment en un edi­fici que és un work in pro­gress per­ma­nent. Estic segur que lla­vors es jut­jarà posi­ti­va­ment la seva inter­venció sense la pressió del con­text cul­tu­ral del seu temps, allu­nyat defi­ni­ti­va­ment dels pre­ju­di­cis dels que opi­nen sense mirar. Als anys noranta era moda cri­ti­car Subi­rachs; avui, no tant. En el futur, la crítica esde­vindrà elogi: n’estic segur. Som així.

La relació entre Subi­rachs i la nos­tra família s’ha produït al llarg de quasi 50 anys. Una relació que va més enllà de les qüesti­ons pro­fes­si­o­nals i que gosa­ria defi­nir com una vella amis­tat entre gene­ra­ci­ons. Cer­ta­ment, el nos­tre pare, Artur Ramon i Picas, va conèixer Subi­rachs el 1962, quan només tenia 21 anys i l’artista, 35, i va ser-ne el mar­xant, amb una com­pli­ci­tat i fide­li­tat exem­plars per les dues parts, durant 40 anys, des del 1974 fins a la mort de l’artista, el 2014. L’Espai Bella­fi­lla con­serva part d’aquest lle­gat. Nosal­tres, com en una cursa de relleus, hem con­ti­nuat aquesta feina amb una gran sin­to­nia amb Judit Subi­rachs-Bur­gaya, filla de l’artista, que diri­geix l’Espai Subi­rachs al Poble­nou.

Escul­tor, pin­tor, gra­va­dor, meda­llista i escrip­tor, Subi­rachs va ser un artista poli­facètic clau en la cul­tura visual cata­lana de la Tran­sició. Vist amb la retros­pec­tiva d’aquest decenni, ens atre­vim a asse­gu­rar que la seva herència artística és sòlida i, a manera de tes­ti­moni i home­natge, dijous vinent, 11 d’abril, inau­gu­rem la mos­tra Subi­rachs essen­cial a la nos­tra gale­ria.

(*) CEO d’Artur Ramon Art



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia