Un guant

Pedro Casa­blanc s’adapta com un guant en aquest joc de miralls en què ell fa de Ramón Gómez de la Serna, qui, a la vegada, parla de Ramón María de Valle-Inclán. Com que és una mena de caba­ret lite­rari podríem dir que el guant cor­res­pon fonètica­ment al one, (un, en anglès). Però també és cert que l’actor està acom­pa­nyat per la música inci­den­tal, com de pluja fina, d’hivern de Mario Molina.

De la Serna fa un ditiràmbic biòpic d’excen­tri­ci­tats de l’impul­sor de l’esper­pent a escena. Albertí con­fia que aquest cas­tell de focs de parau­les i imat­ges res­ti­tu­eixi tant Valle Inclán com Gómez de la Serna. Això, tot i la diversió i el joc escènic enginyós, aus­ter i bri­llant alhora, serà més com­pli­cat d’acon­se­guir. Si Valle-Inclán encara es ree­dita és perquè el seu tene­brisme far­sesc marca la deso­lació d’una soci­e­tat que estava orgu­llosa d’un imperi que es des­feia. Els lli­bres de Gómez de la Serna ja només es tro­ben en anti­qua­ris. Aquesta peripècia lúdica evoca a les seves gre­guerías, poe­mes diver­tits d’obser­vació del món quo­tidià.

Albertí va fer una peça simi­lar fa quasi vint anys al Con­dal: De Manolo a Esco­bar. En aquell cas, era el mateix can­tant el que es reia de la seva popu­la­ri­tat amb una sor­ne­gue­ria que el res­ca­tava dels Mi carro me lo roba­ron... Ara, Casa­blanc actua sense sor­tir de les can­de­les de l’esce­nari. Li falta el toc d’impro­vi­sació més dan­tesc per fer escla­tar el públic. Això li treu potència i el con­ver­teix en un rellotge suís de pre­cisió a con­tem­plar a l’estan­te­ria que no es pot ni tocar. L’espec­ta­cle, dèiem, no sus­cita l’interès lite­rari, però sí que acon­se­gueix un sug­ge­ri­dor som­riure tra­pe­lla. Amb l’ambició de la forma, a vega­des, el públic es queda veient el guant que atrapa el feix de llum, però obvia la lluna que el dit asse­nyala.