Sara Blanch, l’estima d’un cant

En una nit de res­sonàncies eli­o­ti­a­nes a través del vers “la llar és d’on pro­ce­dim, quan ens fem vells el món esdevé més estrany”, la soprano Sara Blanch va fer el seu debut al Palau de la Música Cata­lana ben acom­pa­nyada del sem­pre precís i poètic Albert Gui­no­vart. La de Darmós (Ribera d’Ebre), que havia estat mem­bre del Cor Jove de l’Orfeó Català, va voler arren­car el seu reci­tal amb les poètiques de Joan Tei­xi­dor i Manuel For­cano, musi­ca­des pel propi pia­nista acom­pa­nyant. Va ser com una presa de so per ini­ciar un reci­tal que va dei­xar al des­co­bert una rea­li­tat que intuïem, però que no havíem pogut gau­dir encara amb tota la seva força i ple­ni­tud en una sala de con­certs.

Blanch no és tan sols la veu llu­mi­nosa amb tots els qua­li­fi­ca­tius i epítets que es vul­guin escriure, sinó per sobre de tot una artista. Això és: una per­so­na­li­tat que amb les seves inter­pre­ta­ci­ons ens tras­balsa, ens treu del nos­tre petit jo i ens tras­llada a un món d’inten­ses for­mu­la­ci­ons expres­si­ves. Pot­ser cap moment del con­cert com l’escena Ah vos jeux, mes amis del Ham­let (1868) d’Ambroise Tho­mas (1811-1896) per ado­nar-nos-en. Amb només un petit ram de flors i un joc cor­po­ral i movi­ments escènic, Blanch es va trans­for­mar en una Ophélie a l’alçada de les més grans, inclo­ent un nom mític com ho pot ser la fran­cesa Nata­lie Des­say. Estem par­lant d’una emu­lació/imi­tació de la soprano de Lió? En abso­lut. Blanch té una per­so­na­li­tat artística pròpia i des­bor­dant que ens porta a dir que, pos­si­ble­ment, des de les Ter­res de l’Ebre, fa temps que està fent els pri­mers pas­sos una soprano de la que no en sen­ti­rem a par­lar sinó que ja ho estem fent. El seu debut a l’Òpera de Viena fent de Reina de la Nit, així com el que farà pròxima­ment a la Scala, ens por­ten a pen­sar que el reci­tal de dijou­sal Palau va ser un record afectuós dels seus orígens (la llar), que és on va néixer una car­rera en un món cada dia més estrany, però que, gràcies a con­certs com aquest, esdevé un espai una mica més bell on poder enten­dre el vers d’una de les cançons de Gui­no­vart: Així s’aixeca el sol o ve la nit. O esti­mem. Com va esti­mar Ophélie i ens estima Blanch amb el seu cant. L’estima d’un cant.