“Al cinema li interessa el que sacseja la nostra seguretat”

A Mallorca hi van o famílies amb nens o joves que només volen beure i anar de festa. Els joves d’aquesta pel·lícula el que volen és tre­ba­llar: un vol escriure un lli­bre, un altre pre­para el currículum per entrar a la uni­ver­si­tat, l’altra vol escriure la tesi doc­to­ral... Van a la platja, però per pre­pa­rar-se per tre­ba­llar. Hi ha una nova joven­tut que ja no vol aga­far avi­ons, només van de vacan­ces a on es pot arri­bar en bici­cleta o en tren. Els pro­ta­go­nis­tes de la pel·lícula per­ta­nyen una mica a aquest tipus de joven­tut.

En rea­li­tat ja tenia una altra pel·lícula escrita durant la pandèmia, una mena de dis­to­pia que era per­ti­nent en aquell moment que vivíem. Però després vam anar a París amb Paula Beer, per fer la pro­moció d’Ondina, i ens vam con­ta­giar de covid tots dos. Ens vam haver de que­dar dues set­ma­nes tan­cats a l’hotel, aïllats cadascú a la seva habi­tació, i el copro­duc­tor francès de la pel·lícula ens va rega­lar un kit de pel·lícules d’Éric Roh­mer. Després de dues set­ma­nes de llit i Éric Roh­mer, ja no tenia ganes de rodar cap dis­to­pia, ni volia par­lar de la fi del món. Volia par­lar del con­trari, de com de mera­vellós és el món.

Sí, recordo que en vam par­lar. Ara Puig­de­mont és molt impor­tant, neces­si­ten el seu suport per fre­nar el fei­xisme [l’entre­vista es va fer al Fes­ti­val de Sant Sebastià, el setem­bre del 2023, quan Pedro Sánchez bus­cava suports per a la seva inves­ti­dura]. Jo crec que totes les històries del cinema comen­cen en trànsit, o quan s’està caient en el trànsit: quan un home perd la feina, quan una dona és traïda per la seva pare­lla, les últi­mes vacan­ces d’un nen abans de començar el bat­xi­lle­rat... Aquests tipus d’històries són les que interes­sen al cinema. No interessa la història de pare, mare, fill i caseta amb jardí. Al cinema li interessa el que sac­seja la nos­tra segu­re­tat.

Seré sin­cer i la veri­tat és que Leon, el pro­ta­go­nista, té molt d’auto­bi­ogràfic, però quan escri­via el guió no me n’ado­nava, va ser total­ment incons­ci­ent. L’actor Tho­mas Schu­bert, quan pre­paràvem el per­so­natge, m’anava fent mol­tes pre­gun­tes i que­dava cada cop més clar que en rea­li­tat Leon era jo. Ado­nar-me d’això va ser alhora molt dolorós i molt graciós, perquè aquest actor és una per­sona ter­ri­ble­ment intel·ligent i em va anar guiant amb pre­cisió gai­rebé quirúrgica amb les seves pre­gun­tes. Gai­rebé et diria que aquest actor és un cabro­net, però alhora un artista. De vega­des estic asse­gut en el hall de l’hotel o en qual­se­vol lloc d’un fes­ti­val de cinema, veig pas­sar tot­hom. Tota la gent és molt interes­sant i penso això, que cabro­nets i quins artis­tes!

Un amic meu, Ale­xan­der Horwath, que és direc­tor del Museu del Cinema de Viena, divi­deix els cine­as­tes en tres cate­go­ries: els que venen del món de la música, els que venen del món de la pin­tura i els que venen del món de la lite­ra­tura. Quan m’ho va dir, jo li vaig dir de seguida que jo era del món de la música, però ell em va con­tes­tar: “No, noi, tu vens del món de la lite­ra­tura.” Em vaig criar en una ciu­tat petita que no tenia cinema, però s’hi va obrir una lli­bre­ria. A Ale­ma­nya es pot anar a les lli­bre­ries a lle­gir, no és com aquí. Hi anava i pas­sava mol­tes hores lle­gint. Tenia un apa­ra­dor molt gran i em dedi­cava a lle­gir i a ima­gi­nar que l’apa­ra­dor era una pan­ta­lla per on pas­sava la vida.