Zombis amb zeta de zen

El pare del cinema de zom­bis George A. Romero, direc­tor de La noche de los muer­tos vivi­en­tes (1968), els va ima­gi­nar amb movi­ments lents, però hi ha una certa tendència del cinema i la tele­visió con­tem­po­ra­nis a crear morts vivents que es mouen a gran velo­ci­tat, com els de Guerra Mun­dial Z o The walking dead. La majo­ria tenen en comú que men­gen carn humana. En canvi, la jove cine­asta noru­ega Thea Hvis­ten­dahl, a la pel·lícula que avui s’estrena Des­cansa en paz , els ha ima­gi­nat ben dife­rents: tam­poc par­len, més aviat fan sons gutu­rals, però no són antropòfags ni agres­sius, es mouen len­ta­ment i en algun moment sem­blen recor­dar, com si tin­gues­sin un breu reflex a la memòria de la seva vida pas­sada. Això sí, l’estat de semi-putre­facció en què es tro­ben els dona un aspecte bas­tant des­a­gra­da­ble.

Des­cansa en paz va gua­nyar el premi Espe­cial de Jurat de Sun­dance i es va pre­sen­tar al recent BCN Film Fest, on vam poder entre­vis­tar l’autora. Par­teix d’una novel·la d’un vell cone­gut dels afi­ci­o­nats al cinema fantàstic cata­lans: l’escrip­tor John Ajvide Lindq­vist, guio­nista de Déjame entrar, millor pel·lícula de Sit­ges 2008. “He lle­git molts lli­bres seus i volia fer una pel·lícula d’un que es titula La petita estre­lla (The litt­les­tar), però els drets no esta­ven dis­po­ni­bles –comenta la cine­asta–. El meu pro­duc­tor va con­tac­tar amb els seus agents i van dir que esta­ven lliu­res els drets de Des­cansa en paz i els van com­prar. M’agrada molt com plan­teja el rea­lisme amb un com­po­nent sobre­na­tu­ral, però cen­trant-se en els per­so­nat­ges, que tenen una bar­reja entre les seves emo­ci­ons i una mena de des­as­sos­sec.”

La cine­asta admira molt l’escrip­tor, però ha mar­cat diferències res­pecte al text: “La diferència amb el lli­bre és que no és una mena de virus que s’ha estès. Parla d’un grup gran de morts vivents, i de com la classe política, el pri­mer minis­tre, trac­ten tota aquesta situ­ació.” Sí, que recull, en canvi, una certa mirada de l’escrip­tor sobre els zom­bis: “Quan escri­via el lli­bre, l’autor s’ima­gi­nava a si mateix com si hagués mort i tornés a des­per­tar, i creu que no es dedi­ca­ria a men­jar-se altres per­so­nes, però segu­ra­ment actu­a­ria molt per ins­tint. No volia fer una història de zom­bis clàssica.”

La pel·lícula trans­pira una certa melan­co­lia. Un dels temes que posa damunt la taula és el dol, la difi­cul­tat per dei­xar mar­xar els morts, la por de nosal­tres matei­xos a morir. Els pro­ta­go­nis­tes són dues famílies i una pare­lla que patei­xen una pèrdua molt dolo­rosa (un fill petit, una mare, la pare­lla) i es retroba cadas­cuna, ines­pe­ra­da­ment, amb el seu ésser esti­mat. Des­cansa en paz també fa pen­sar en les inves­ti­ga­ci­ons per acon­se­guir la immor­ta­li­tat i en l’allar­ga­ment arti­fi­cial de les vides, gràcies als avenços de la medi­cina, fins gai­rebé con­ver­tir-nos en vege­tals. “He inves­ti­gat bas­tant sobre com volem allar­gar la nos­tra vida –comenta la direc­tora–. És com si fos una con­questa, una de les poques coses que no hem acon­se­guit encara, i per això ens fa por. Sim­ple­ment el que volem és viure més però sense tenir en compte les con­seqüències. I tenia en ment no només la por que tenim a la mort, sinó també què se sent quan mor algú que esti­mem. No volem par­lar-ne o a vega­des no volem accep­tar-ho.”

Thea Hvis­ten­dahl con­si­dera el cinema fantàstic com una gran eina per explo­rar la huma­ni­tat. “El que m’agrada dels fets sobre­na­tu­rals o la màgia és que per­met esta­blir con­ne­xi­ons amb dife­rents meca­nis­mes humans. Em fa l’efecte que és més fàcil par­lar de segons quins temes sense ser rea­lista. M’agrada quan hi ha mis­teri o des­as­sos­sec, alguna cosa que des­co­nei­xem i no sabem com reac­ci­o­nar-hi.” George A. Romero, David Lynch i Víctor Erice són alguns dels cine­as­tes que l’han influ­en­ciat.