Sansa, qui t’ha mort?

Car­les Porta ho ha tor­nat a petar. La docusèrie Tor va eme­tre l’últim dels vuit capítols dilluns pas­sat i ja ales­ho­res va regis­trar xifres de rècord, tant a la tele­visió com a l’entorn digi­tal, amb gai­rebé 3 mili­ons d’espec­ta­dors a TV3 i més de 3 mili­ons de repro­duc­ci­ons a la pla­ta­forma 3Cat. La quota de fide­li­tat estàndard d’una sèrie és del 50% i, en canvi, Tor acon­se­gueix una fide­li­tat de fins al 70%. Això i, més enllà de les xifres, el gran feno­men fan que ha sabut crear al seu vol­tant.

La història de Tor és la història de cent anys de pica­ba­ra­lles, con­tra­ban, vivi­dors, cases cre­ma­des, jueus des­a­pa­re­guts i assas­si­nats. I en mans de Car­les Porta, el tre­ball periodístic de la seva vida des que es va tan­car, ara farà quasi tres dècades –aviat és dit–, durant tres mesos en aquest poble piri­nenc per ela­bo­rar un repor­tatge al 30 minuts i escriure un lli­bre.

Vint-i-set anys per aca­bar rega­lant-nos també un pòdcast i ara un true crime exem­plar i irre­pe­ti­ble a casa nos­tra. Qui o què tindrà prou ele­ments com els que ha tin­gut i s’han tre­ba­llat, amb per­so­nat­ges “impos­si­bles d’inven­tar” –en parau­les de Porta–, cir­cumstàncies, tra­mes i un entorn tan únic.

Amb la pre­missa de Qui va matar Sansa?, el peri­o­dista llei­datà (i des de fa un temps ja ple­na­ment gironí) ha cons­truït vuit epi­so­dis temàtics que ver­te­bren un Fargo a la cata­lana pen­sat com un joc amb els espec­ta­dors, un Clu­edo obert perquè cadascú exer­ceixi de jurat popu­lar d’un cas en què mai, si no hi ha cap con­fessió amb pro­ves, se sabrà la veri­tat del tot. Sí que la tesi final situa el con­tra­ban­dista Coié com un dels sos­pi­to­sos prin­ci­pals de l’assas­si­nat d’un dels dos capi­tos­tos del poble (l’arxi­e­ne­mic de Palanca; quin altre!), però poc importa qui va ser si tam­poc serà mai jut­jat (ja ha pres­crit). El que ens queda de Tor és el retrat de per­so­nat­ges i del pai­satge antro­pològic de la Cata­lu­nya pro­funda, on encara hi ha arre­lada gent feréstega dels mar­ges fron­te­rers d’aquest Piri­neu català que res té a enve­jar als wes­terns nord-ame­ri­cans. De fet, té molts ele­ments que l’empa­ren­ten amb la ficció Yellows­tone (màfies, violència, pressió immo­biliària, pai­satge...) i amb un neowes­tern rural ambi­en­tat a la Galícia rural com és As bes­tas. Amb el seu micro­cos­mos propi, per­so­nat­ges que ja pas­sen a for­mar part de la nos­tra pròpia mito­lo­gia: Sansa, Palanca, la Cis­queta, els hip­pies, en Lázaro, el Ruben, la Marli i en Josep Mont. Que grans, tots ells!

I aquí s’acaba. O no. Perquè no sabem com s’ho faran els hereus (una vin­tena) dels 13 copro­pi­e­ta­ris de Tor, una mun­ta­nya pri­vada que llinda ter­ri­to­ri­al­ment amb un parc naci­o­nal que veu com la seva fama ha des­fer­mat la curi­o­si­tat i el turisme morbós, col·lap­sant tots els caps de set­mana la car­re­tera que arriba al poble. O es posen d’acord o una altra zitzània tenim pel tros. També perquè als títols de crèdit finals i a l’entre­vista rea­lit­zada per Albert Om poste­ri­or­ment Porta va expli­car a què treu cap mos­trar un mòbil amb l’entrada d’una tru­cada per­duda d’un des­co­ne­gut. Es veu que el seu telèfon crema i no para d’obte­nir noves pis­tes i pos­si­bles tes­ti­mo­nis que s’hau­ran de con­tras­tar. Quina fei­nada, noi. Ves a saber si en breu o en un futur pro­per tin­drem un Tor 2. “Tor és infi­nit”, ha decla­rat el peri­o­dista. Doncs, fins aviat, Car­les!