La comèdia més fantasiosa de Shakespeare

A la colla de Jan Lauwers li agrada molt més la fan­ta­sia onírica de Shakes­pe­are que les seves tragèdies. Al Grec 2021 van estre­nar la copro­ducció Billy’s vio­lence al TNC i ara han pre­sen­tat junts el díptic, amb el ves­sant de les comèdies de William Shakes­pe­are, al Tea­tre Lliure. En rea­li­tat, l’adap­tació del fill de Lauwers és molt més lliure en la fan­ta­sia que no pas en les tragèdies. La Need­com­pany és molt més intuïtiva que el tea­tre intens de Tone­el­groep Ams­ter­dam, que també havia for­mu­lat una mara­to­ni­ana sessió ajun­tant les tragèdies ins­pi­ra­des en Roma de Shakes­pe­are. Va ser el debut d’Ivo van Hove a Bar­ce­lona (Tragèdies roma­nes, Grec, 2013).

Al bosc entre follets, ases i els set nans de la Blan­ca­neu, es pot escriure sense tenir en compte els mar­ges. El límit, en tot cas, és el seu cos i la resistència a una core­o­gra­fia, per moments, lisèrgica.

En el mun­tatge, que manté la base rítmica del com­po­si­tor Maar­ten Seg­hers (Com a Billy’s vio­lence) i el mateix repar­ti­ment, es dei­xen entre­veure les ore­lles pun­xe­gu­des de The deer house (2009). I, sobre­tot, es res­cata la clown de The blind poet: la mateixa carac­te­rit­zació i ves­tu­ari. Espi­go­lant rèpli­ques de les comèdies (L’aman­si­ment de l’har­pia, La comèdia dels errors, Les ale­gres coma­res de Wind­sor, i sobre­tot, Somni d’una nit d’estiu), s’atre­vei­xen a tras­lla­dar la ingenuïtat de Romeu i Juli­eta, de colar-hi en Joan de l’Os (Juan Navarro), de pen­jar Nao Albet com una bola de dis­co­teca per fer de mirall d’armari i escol­tar les con­fidències de tres ami­gues. I de cui­nar ver­du­res a la planxa. Obe­ron (Gon­zalo Cunill), en el paper de iogui en un Palau veu com la poe­sia pos­se­eix un fill que no vol corona ni cep­tres.

El fil que ho arros­sega tot ple­gat és prim, per no dir invi­si­ble. Ima­gi­nen que apa­rei­xen en les nits d’alco­hol i esbarjo entre Chris­top­her Mar­lowe i Shakes­pe­are. La sen­sació és que viuen el gaudi d’actuar, d’agra­dar-se, de jugar sense que la pesan­tor dels dolors de la peça ante­rior els faci tirans, ven­ja­tius, egois­tes.

Jan Lauwers va pre­sen­tar-se al Lliure el 2005 amb Isa­be­lla’s room. Rigola els va pre­sen­tar com a com­pa­nyia de dansa i Lauwers es va mig ofen­dre perquè alter­nava el movi­ment amb la paraula, la música i, fins i tot, una col·lecció de patri­moni arqueològic que havia here­tat del seu pare.​Nao Albet, això és un acord unànime, s’eri­geix en un intèrpret versàtil, que agafa el relleu de Navarro i Cunill a l’escena inter­na­ci­o­nal. Ho és tant que acaba de gua­nyar un Max a l’espec­ta­cle per Fal­ses­tuff (com­par­tit amb el seu amic de l’ànima Mar­cel Borràs, produït al Cen­tro Dramático Naci­o­nal, que par­teix de l’estre­nat el 2018, al TNC) i que estrena un text intros­pec­tiu d’Aina Tur (Sis hectàrees d’oli­ve­res) al Heart­break hotel. Lauwers fabula sobre les nits de diver­tida bor­rat­xera de Billy.