“Les relacions tòxiques no són només de parella, són arreu”

Aquesta és la dua­li­tat que volia crear la direc­tora Sop­hie Dupuis, pre­ci­sa­ment: el con­trast entre dalt de l’esce­nari, en què el per­so­natge té la con­fiança i el con­trol total, i, en paral·lel a això, una mena de des­cens, una pèrdua de con­trol en la seva vida per­so­nal fora de l’esce­nari. Es veu obli­gat a recon­ci­liar el seu art i el seu per­so­natge en escena amb qui és en la vida real. És aquesta espècie de doble cara que resul­tava par­ti­cu­lar­ment interes­sant per a la direc­tora. I, en tant que actor, també era un gran repte que els números de drag també expli­ca­ven real­ment la relació tòxica. Així doncs, hi havia una con­tinuïtat real i no tenia la impressió que hi hagués un tren­ca­ment entre les dues cares del per­so­natge.

Sí, abso­lu­ta­ment. Crec que són dues rela­ci­ons que són com miralls, i s’acos­ten una mica a la natu­ra­lesa de les rela­ci­ons tòxiques. En Simon està immers, amb la seva mare i amb l’Oli­vier, en una mena de cursa per inten­tar cor­res­pon­dre a la versió d’ell que serà final­ment esti­mat per l’Oli­vier i per la seva mare. Aquest tipus de mutació és el que crea l’ali­e­nació i una sen­sació d’estar atra­pat dins d’un mateix, una dis­so­ci­ació, perquè sem­pre estàs en una mena de recerca de voler ser qui es mereix ser esti­mat per l’altre. No és un tipus d’amor incon­di­ci­o­nal en què, final­ment, t’accep­ten com ets. Pot­ser un dels punts forts del film és mos­trar que les rela­ci­ons tòxiques no només són de pare­lla, són a tot arreu. Els pro­ta­go­nis­tes d’aquesta pel·lícula són en un món, o en tot cas en un medi, en què no estan con­fron­tats amb l’homofòbia.

No en par­ti­cu­lar. El que és sem­pre un repte és quan no estem en sin­to­nia amb els altres actors o amb el direc­tor. Quan tot­hom està d’acord i sabem què expli­quem, encara que siguin emo­ci­ons inten­ses i esce­nes difícils, hi ha una fluïdesa i hi ha un plaer en l’actu­ació perquè sabem què estem fent. Però, a vega­des, una sim­ple escena d’obrir un fri­gorífic i beure o men­jar alguna cosa pot resul­tar un mal­son, perquè no estem d’acord sobre què volem dir, què estem expli­cant.

No ho sé. En tot cas, un cert equi­li­bri en l’amor segu­ra­ment és bo. Però crec que hi ha rela­ci­ons que són com­ple­ta­ment dese­qui­li­bra­des en mol­tes esfe­res i fun­ci­o­nen molt bé. Crec que depèn de cadascú i de cada dinàmica.

Bé, crec que és un món que és ima­gi­nari, però basat en una certa rea­li­tat. Crec que no hi ha gai­res drags tan extra­va­gants i alhora tan belles. Però, al mateix temps, ens movem en un ter­reny que té alguna cosa de real, de per­so­nes que tre­ba­llen de drag a la nit, però que també tenen una feina de dia per cobrir les seves neces­si­tats. Per tant, és un món que pot exis­tir, però en cap cas està cal­cat d’una rea­li­tat que puguis tro­bar a Mont-real.