Desenterrar la memòria, a flor de pell

Nou capítol per desen­ter­rar de la memòria històrica. L’actor Pepe Zapata (Recreo) volia tro­bar un tema per sanar les feri­des de la Guerra Civil. Un repor­tatge sobre l’enter­ra­dor de Paterna (mes­tre repre­sa­liat repu­blicà a qui van obli­gar a fer d’enter­ra­dor) va ser l’espurna d’un pro­jecte tea­tral, en versió car­rer i sala. Els his­to­ri­a­dors ano­me­nen aquest cemen­tiri la paret de Lle­vant (s’hi van enter­rar més de 2.000 per­so­nes, aca­bada la guerra). Al car­rer, el públic es con­ver­teix en fami­li­ars exe­cu­tats que van a pre­gar-li d’ama­gat. Leon­cio Badia va fer un mapa per iden­ti­fi­car cos­sos, a esquena de les auto­ri­tats fei­xis­tes. A l’esce­nari, la pro­posta és meta­te­a­tral, fent veure que l’actor assaja aquest mun­tatge i fic­ci­o­nant més la relació dels per­so­nat­ges amb els que xerra (per telèfon) o bé física­ment, tot i saber que estan ben morts. Les saba­tes dels exe­cu­tats són els tes­ti­mo­nis que van exis­tir. El cos es degrada amb faci­li­tat però les saba­tes resis­tei­xen durant dècades.

No és el pri­mer cop que Gerard Vázquez fic­ci­ona fets històrics. Ja ho va fer a Uuuuh!, recor­dant la pos­si­ble actu­ació de Char­lie Rivel a l’ani­ver­sari de Hit­ler. Va ser un dels títols del T6 del TNC, el 2006. Un altre exem­ple és el de Fang a les cos­te­lles (TGB, 2015), on s’agafa el cos d’un sol­dat britànic des­co­ne­gut com a emblema dels que van morir en la Pri­mera Guerra Mun­dial.

L’enter­ra­dor busca emo­ci­o­nar, tot ima­gi­nant la con­tra­dicció d’un antic mes­tre que es pensa que la dic­ta­dura serà breu i que els fami­li­ars podran reco­llir els cos­sos dels difunts. Ell els dig­ni­fica i els iden­ti­fica d’ama­gat dels mili­tars. I jus­ti­fica la seva secreta heroïcitat com a Antígona. La peça té prou potència per emo­ci­o­nar. Només cal mos­trar les con­tra­dic­ci­ons d’un enter­ra­morts que, per moments, desit­ja­ria ser un exe­cu­tat més. I des­can­sar. Però que hi renun­cia perquè es veu amb el dret de dig­ni­fi­car tots els morts, que els exe­cu­tors trac­ten de bèsties.

La inten­si­tat passa molt per sobre dels límits i l’afec­tació l’allu­nya del qua­dre més sen­tit. Rebai­xar la tensió dramàtica per­me­tria sin­to­nit­zar millor amb la veri­tat acto­ral. De fet, l’actor, quan explica algu­nes de les anècdo­tes que ha vis­cut en el cen­te­nar de bolos, des del seu jo (després de les salu­ta­ci­ons), fa posar la pell de gallina a tot­hom. L’obra és impres­cin­di­ble per a la recon­ci­li­ació. Sobre­tot ara, amb un des­ver­go­nyi­ment de l’extrema dreta que s’atre­veix a qüesti­o­nar aquests crims. El com­promís és inequívoc. S’agrai­ria una inten­si­tat cap endins. Com quan una traca valen­ci­ana deixa un buit en l’aire just després del ter­ra­bas­tall.