Un lament que mai no acaba

No és que els espec­ta­dors del Fes­ti­val de Música de Tor­ro­e­lla de Montgrí tin­guem una nostàlgia acústica de l’església de Sant Genís, ni tam­poc pel que fa a la calor que hi pot fer i a la como­di­tat; però, des que l’esce­nari habi­tual és l’Audi­tori de l’Espai Ter, almenys una vegada en cada edició n’hi ha que cele­brem poder tor­nar-hi, si més no perquè, a banda dels actes reli­gi­o­sos, hi res­so­nen con­certs memo­ra­bles de les trenta-tres pri­me­res edi­ci­ons: quasi és com una visita d’agraïment amb el desig, és clar, de reno­var-hi una experiència musi­cal digna de memòria.

El cas és que el fes­ti­val sem­bla que ha deci­dit des­ti­nar a l’església de Sant Genís els con­certs de cant coral fona­men­tal­ment religiós. Com ho va fer l’any pas­sat l’Ensem­ble O Vos Omnes, que tan­carà dijous vinent la pre­sent edició estre­nant una obra de Ramon Humet (Missa Cus­to­di­tis ab ira mundi) encar­re­gada per un fes­ti­val que té pre­ci­sa­ment com a lema A recer de la fúria del món arran de la pandèmia, la for­mació Grain­de­la­voix (fun­dada a finals del segle pas­sat a Anvers pel seu direc­tor fins al moment pre­sent, Björn Sch­mel­zer, etno­mu­sicòleg i antropòleg) va situar-se a la nau al mig d’on hi ha el tra­ves­ser de la creu amb la Porta del Mig­dia a un late­ral. Amb el públic en bancs cir­cum­dants, ho va fer per can­tar diver­sos motets renai­xen­tis­tes en bona part ins­pi­rats pel lament del rei David per la mort del seu fill Absa­lom, a qui va com­ba­tre quan va ocu­par-li el tron d’Israel, però també per la del seu amic Jonat­han, res­pecte al qual els matei­xos tex­tos bíblics sug­ge­rei­xen que hi va man­te­nir una relació més gran que la vis­cuda amb qual­se­vol dona. Això men­tre que a la peça How hare the mighty fallen // Com van caure els pode­ro­sos, del com­po­si­tor escocès Robert Ram­sey i inte­grada en el pro­grama de Grain­de­la­voix, es diu: “El teu amor per mi era mera­vellós, sobre­pas­sant l’amor de dona.” Homo­e­ro­tisme i pot­ser una mica de misogínia.

El cas és que el con­cert, d’una hora intensa de durada, va estruc­tu­rar-se en tres parts: Laments per Absa­lom (amb peces de l’anglès Ric­hard Dering, del valencià Ber­nar­dino de Ribera i del franco-fla­menc Pierre de la Rue), Laments per Jonat­han (amb obres de l’anglès Tomkins, del francès Jos­quin Des­prez –un dels com­po­si­tors con­si­de­rats fona­men­tals del Renai­xe­ment–, l’esmen­tat Robert Ram­sey i, de nou, Pierre de la Rue) i, com si es volgués recal­car la pena per la mort per un fill esti­madíssim que va con­ver­tir-se en ene­mic i del qual s’ha de dir que es va sepa­rar ini­ci­al­ment del pare exi­li­ant-se per no ser cas­ti­gat després de matar el seu germà Amnon perquè aquest havia vio­lat la ger­mana comuna Tamar, Laments finals per Absa­lom, amb la qual va tor­nar-se a escol­tar una peça de Tomkins junt amb les per­ti­nents del fer­rarès Lodo­vico Agos­tini, el zamorà Alonso de Tejeda i, refe­rit com un altre franco-fla­menc, Nico­las Gom­bert. Obres totes entre el segle XV i el XVI que així fan tran­si­tar pel Renai­xe­ment musi­cal i que, con­vi­dant al reco­lli­ment, van ser inter­pre­ta­des com si tra­ves­ses­sin el temps per fer sen­tir, a par­tir de la història invo­cada, el dolor davant de la mort d’una per­sona esti­mada. Un lament que mai no acaba.

Amb Björn Sch­mel­zer diri­gint amb apas­si­o­na­ment, i par­ti­ci­pant-hi, el cant d’un grup (vuit intèrprets) amb unes veus tan pre­ci­ses i pre­ci­o­sa­ment con­jun­ta­des que fins sap greu remar­car la bellesa d’Andrew Hallock assu­mint el regis­tre de con­tralt, Grain­de­la­voix va donar compte del perquè del seu nom, man­lle­vat a l’assa­gista Roland Bart­hes, que va escriure: “El gra és el cos de la veu que canta.” “Com arri­bar a l’essen­cial de la veu?”, va plan­te­jar el semiòleg francès. Grain­de­la­voix sem­bla res­pon­dre: “Anant al gra”, és a dir al més subs­tan­cial, però sen­si­ble­ment.