“Els creadors hem de treballar amb el dubte i la frustració”

Sí, exacte, és l’ori­gen de tot el guió. Ho va dir Fer­nando [Tru­eba, el seu pare], però ja fa molts anys i no amb la volun­tat de donar-me una idea per a una pel·lícula, sinó gai­rebé com un con­sell per a la vida. I, curi­o­sa­ment, aquest con­sell va que­dar al meu cap. Pot­ser fa 20 anys o més que vaig sen­tir aquesta frase. Ha per­du­rat al meu cap moltíssim de temps. I, en un moment, una amiga s’estava sepa­rant i m’ho estava expli­cant i li dic: “Hauríeu de cele­brar una festa per hono­rar la pare­lla que has tin­gut durant molts anys, que era mera­ve­llosa.” I ella, encara que es va sen­tir temp­tada, no va ser capaç de fer-ho. Em feia molta pena, era d’aques­tes pare­lles que pen­ses que mai no se sepa­ra­ran. Jo crec que és lla­vors que m’adono que s’ha de fer una pel·lícula. Sovint penso que s’ha de fer la pel·lícula per arri­bar allà on no arri­bes de vega­des en la vida real, per anar una mica més enllà. Les pel·lícules et per­me­ten espe­cu­lar.

Jo crec que sí. Quan ho pen­sava, aquesta idea de cele­brar la sepa­ració es con­nec­tava molt direc­ta­ment amb un argu­ment de comèdia, fins i tot amb un esquema de pel·lícula no tan llunyà de les comèdies clàssi­ques de Hollywood, en què sem­pre hi solia haver un casa­ment, una festa..., i mol­tes vega­des trac­ta­ven de pare­lles que volen divor­ciar-se o hi havia alhora un casa­ment i un divorci pel mig... Ho vaig con­nec­tar amb això i vaig pen­sar que pot­ser podria fer alguna cosa així a la meva manera. La veri­tat és que mai em vaig plan­te­jar que amb això es pogués fer un drama, tot i que es podria. De fet, recordo que alguns com­panys, quan els deia que faria una comèdia a par­tir d’aquesta pre­missa, em mira­ven una mica com dient: “Compte! No fri­vo­lit­zis amb una cosa tan seri­osa com és una sepa­ració i tot el que implica!” I a mi, en canvi, m’agra­dava el punt de repte que té la comèdia sem­pre. En el fons, la comèdia repta el drama de la vida.

Quedàvem sovint, teníem mol­tes con­ver­ses. Sem­pre he sen­tit que la manera de tre­ba­llar un guió és a còpia de con­ver­ses, més que fer ver­si­ons i escriure. Con­ver­sar sense escriure. De vega­des el que fèiem era con­ver­sar, espe­cu­lar, sense por d’obrir pos­si­bi­li­tats. I el que sí que fèiem de vega­des era gra­var-nos les con­ver­ses i un temps després, quan estàs davant de l’ordi­na­dor, les recu­pe­res perquè saps que hi ha idees. Els guions s’han d’escriure una mica de manera molt sem­blant al que és la vida, no? Com quan que­des amb els amics a par­lar i tal. Sim­ple­ment que t’obli­gues a que­dar sis­temàtica­ment i a par­lar al vol­tant d’una mateixa cosa, però també s’hi bar­reja mol­tes vega­des que ens estem expli­cant experiències de la vida, perquè fem les pel·lícules una mica amb aquest mate­rial. Ales­ho­res diria que és un procés que té alguna cosa sis­temàtica, que té alguna cosa de xer­rada i de picar pedra, de dedi­car-hi molta estona i de con­fiar. Espe­cu­lar sobre una pel·lícula de vega­des és estrany, mol­tes vega­des no ho tens clar, et pre­gun­tes si val la pena o per què estàs gas­tant tan­tes hores a pen­sar-ho. Però alhora hi ha alguna cosa que et diu que sí, que estarà bé.

Jo crec que és gene­ral, és nor­mal, i a més està bé, jo crec que un cre­a­dor aprèn a con­viure amb el dubte, a inte­grar-lo, a enten­dre’l, a reconèixer-lo. Perquè al final saps que aquest dubte estarà allà sem­pre, no te’l treus mai. Jo crec que els cre­a­dors hem de tre­ba­llar amb el dubte, amb la frus­tració, amb la renúncia, amb mol­tes coses que no són fàcils de mane­jar, i crec que al final el nos­tre ofici con­sis­teix sobre­tot a saber ges­ti­o­nar aques­tes coses, inte­grar-les i fins i tot et diria fer-ne un motor posi­tiu, cre­a­tiu. El dubte i la frus­tració poden ser cre­a­tius.

Intuïa que aquesta idea de la repe­tició podia ser molt rica, a molts nivells, en part perquè la repe­tició crec que és intrínseca a la vida, però sobre­tot al cinema, sem­pre estem tre­ba­llant amb la repe­tició. De vega­des he pen­sat també que la repe­tició en rea­li­tat no exis­teix. Mai no repe­tei­xes exac­ta­ment res igual. Allò que et sem­bla repe­tició ho és, i alhora no ho és. Els pro­ta­go­nis­tes repe­tei­xen la mateixa frase, de vega­des igual, als uns i als altres, i el resul­tat no és el mateix. Això és força interes­sant a molts nivells i em sem­bla que el cinema és un art que tre­ba­lla molt bé la repe­tició, aquesta cosa de poder mos­trar el mateix per­so­natge dient exac­ta­ment el mateix i veure clara­ment que no és exac­ta­ment el mateix, perquè ho veus a la cara, en un gest sub­til, en un lleu­ger canvi d’ento­nació... I això pot ser un món, i pot reve­lar-te o fer-te intuir un munt de coses. Penso també que, la vida real, la fem a còpia de repe­ti­ci­ons quo­ti­di­a­nes, des que ens aixe­quem fins que anem al llit estem repe­tint ges­tos, fra­ses, par­lem les matei­xes coses amb les matei­xes per­so­nes o dife­rents... I, no obs­tant, el cinema ho elu­deix, fa l’el·lipsi perquè ja ho ha expli­cat. I a mi m’agrada rei­vin­di­car això, i et diria, a més, que la comèdia fun­ci­ona molt per aquí. Una de les pel·lícules més emo­ci­o­nants i diver­ti­des que he vist mai és Atra­pat en el temps, de Bill Mur­ray. És un mani­fest poètic de la repe­tició. I aquí entens molt clara­ment com un home passa de la des­es­pe­ració ini­cial d’aixe­car-se cada dia en el mateix dia i tenir els matei­xos diàlegs amb les matei­xes per­so­nes al mateix lloc, fins al punt que al prin­cipi es vol suïcidar, a aga­far-li el gust. Comença a com­pren­dre i comença a con­ti­nuar repe­tint, però millo­rant. Vaig pen­sar en aquesta pel·lícula que a mi em va mar­car moltíssim de jove quan la vaig veure. També m’he ado­nat que jo he tre­ba­llat molts anys repe­tint amb les matei­xes per­so­nes, els matei­xos espais. O sigui que la repe­tició per a mi era una qüestió que ja hi era abans d’abor­dar aquesta pel·lícula. El que passa és que ara en fem el tema prin­ci­pal.

M’encan­ta­ria dir-te un sí rotund, perquè t’escolto i m’ale­gra, m’emo­ci­ona que una per­sona que no conec se senti inter­pel·lada, senti que la pel·lícula la fa mirar cap endins d’ella mateixa, em sem­bla l’ideal, arri­bar a aquest punt d’estar com­par­tint alguna cosa amb una per­sona que no conei­xes i que aquesta per­sona ho agafi, ho recu­lli i ho tre­ba­lli per dins. El que passa és que no et pots plan­te­jar tam­poc això, inten­tes tre­ba­llar humil­ment amb allò que tens, amb l’espe­rança d’esta­blir una con­versa amb altres per­so­nes. I de vega­des em resulta estrany perquè soc cons­ci­ent que faig pel·lícules força per­so­nals, i no tinc la cer­tesa de si estic boig o se m’entén, si soc massa par­ti­cu­lar, específic. Però després en canvi trobo gent a qui li passa com a tu i em recon­forta molt, em dona con­fiança que val, es pot fer. De vega­des, quan vas més a allò con­cret i no estàs obses­si­o­nat per agra­dar a tot­hom i per con­nec­tar amb tot­hom, pot­ser aca­bes sent més genèric, més uni­ver­sal, sent curi­o­sa­ment més íntim, més con­cret.

Igual que dic que amb Itsaso i Vito veia la pel·lícula a través d’ells, amb el meu pare pas­sava el mateix, d’una manera sem­blant. A més, per mi, en gene­ral, els actors de les pel·lícules mai no han estat inter­can­vi­a­bles, o sigui, a mi no em passa això que he escrit un guió, un per­so­natge en abs­tracte, penso en un actor, aquest actor de sobte no té dates, no pot i penso en un altre. Això no m’ha pas­sat i no crec que em passi mai. Per mi és com una mica ina­mo­vi­ble. Si l’actor no pot en aquesta data, jo can­vio la data. Per mi la pel·lícula està pen­sada a par­tir d’ell. Aquesta pel·lícula està pen­sada a par­tir del meu pare en molts aspec­tes, pri­mer perquè la idea ori­gi­nal em ve d’ell, i em sem­blava que a més era un cer­cle que es tan­cava d’una manera bonica: d’ell ve la pri­mera idea, i de sobte, incrus­tar-lo dins la pel·lícula com a per­so­natge, com jugant una mica a l’este­re­o­tip del pare de la núvia de totes aques­tes pel·lícules clàssi­ques. A més, sen­tia un desig, ja fa temps, de fil­mar el meu pare, i sim­ple­ment no m’havia atre­vit perquè no havia tro­bat pot­ser l’excusa bona i aquí em sem­bla que era per­fecta. Ell es va resis­tir una mica, però crec que més per res­pecte que per una altra cosa. Després es va diver­tir molt.