Crítica
El culte al cos crea monstres
Des de fa uns quants anys, diverses directores donen una doble volta de gènere al cinema de terror, tan procliu a mostrar dones torturades, assassinades, esquarterades i trossejades. N’han subvertit els codis amb pel·lícules que, des d’un feminisme que pot desconcertar, mostren personatges femenins que es vengen dels homes que han exercit sobre elles una forma de violència. Una d’aquestes és directores és Coralie Fargeat, que, a l’any 2017, va aportar Revenge: una dona, abusada brutalment per tres homes que creuen haver-ne deixat el cadàver en un desert, “retorna” per executar una venjança implacable.
Set anys després, Fargeat proposa The substance, un altre film que subverteix els codis del cinema de terror. En aquest cas, per denunciar de manera explícita l’edatisme i la reducció dels cossos femenins a un objecte, que passa pel cinema mateix (com a projecció de les “fantasies masculines”, de manera que Fargeat fins s’atreveix a qüestionar Vertigo fent present un fragment de la banda sonora del film de Hitchcock) i tota altra mena d’imatges. Com es desenvolupa argumentalment el tema a la pel·lícula? Una antiga estrella de Hollywood (Elizabeth, encarnada per Demy Moore, de manera que un aspecte interessant d’aquesta ficció és que du dins seu un document sobre l’actriu) s’ha reconvertit en l’animadora d’un programa televisiu d’aeròbic. Quan, a causa de la seva edat, n’és acomiadada, cedeix a un pacte fàustic proposat per una societat secreta: prenent una “substància”, de dins del seu cos en sortirà un altre de més jove (Margaret Qualley) que triomfa de manera fulgurant en el món de l’espectacle. És l’inici d’un malson, d’un combat entre les dues: Sue existeix a costa d’Elizabeth, que, amb el cos cada cop més deformat com si fos el retrat de Dorian Grey, resta inerta fins que reapareix per prendre de nou la substància quan se’n perden els efectes. La ficció inventa les seves regles, però es possible preguntar-se quin benefici en treu Elizabeth si la seva consciencia escindida no li permet gaudir de la “vida de somni” del seu doble. D’altra banda, Sue és un “monstre” originat en el culte al cos i a una imatge acordada al desig i les fantasies masculines que, com es repeteix al film, exigeix a les “joves boniques que somriguin sempre”. Tanmateix, com és que el cos de Qualley es filmi també com un objecte? És una manera d’evidenciar allò que es crítica o una paradoxa en relació amb un discurs feminista? Finalment, com es subverteix el gènere quan, a partir d’un moment, s’esdevé una explosió d’imatges brutals en una escalada grotesca i sensacionalista?