Crítica
‘El Mati’, emoció i art
Molt, potser massa, es parla de festivals a Barcelona i, massa poc, de prescripció i descoberta. Transformada la figura del programador musical en un mer agent de compra-venda de productes musicals, no és estranyar trobar-nos constantment amb programacions que són més del mateix. Per sort, ens queden alguns oasi on encara s’hi pot reconèixer allò que és un festival de veritat. El Ciutat Flamenco, que enguany arriba a la seva 31ena edició i que impulsa el Taller de Músics, dirigit actualment per David Leiva, n’és un. És una excepció que deambula entre l’esmentada prescripció amb la troballa d’una marca pròpia. No importa a quin concert s’assisteixi. En cadascun d’ells hi ha una manera de comprendre ja no únicament l’art flamenco, sinó l’art de veritat.
Va ser, així, com dimarts vam assistir a un dels seus concerts, on el cantaor català Matías López ‘El Mati’, acompanyat del guitarrista gadità Óscar Lago, va oferir un concert d’alçada que va permetre fer aflorar aquells instants de plenitud artística que manifesten, obertament, una obertura a la transcendència. Amb domini de l’instrument vocal, d’àmplia i generosa tessitura a més de riquesa de colors, ‘El Mati’, durant gairebé durant dues hores, ens va portar cap al misteri de la inspiració, que, en argot del seu art, s’anomena duende. Amb poques concessions a un públic que va escoltar-lo amb passió i silenci, l’artista va demostrar un coneixement profund i exhaustiu de diferents palos (martinetes, seguiriya, cant miner) que van marcar un abans i un després de l’audició. Quedem-nos, doncs, amb aquest artista que, el 2019, es va emportar la Lámpara Minera del prestigiós festival Internacional del Cante de las Minas. El podran escoltar, els pròxims dies, en l’elenc que acompanya la gran bailaora Sara Baras, que dimarts va voler ser al Teatre-Estudi de l’Institut Teatre amb un públic on també s’hi trobava l’activista independentista Jordi Sànchez. I és que el flamenco no n’hi entén, d’ideologies o fronteres, sinó d’emoció i art.