Solemnes exercicis de soledat i èxtasi

Va sor­tir el torinès Ludo­vico Einaudi a convèncer davant un públic gai­rebé rocker al Liceu de Bar­ce­lona dins el Fes­ti­val de Jazz. No sé què té a veure Einaudi amb el jazz, però aquest seria un altre nego­ciat. El pia­nista i com­po­si­tor, al cap­da­vant d’una petita orques­tra de dotze músics, emi­nent­ment de corda, va fer un recor­re­gut per la seva pròpia obra, posant èmfasi en com­po­si­ci­ons ner­vi­o­ses, mini­ma­lis­tes, que van tocar en grup o a piano sol durant la vet­llada. Ins­crit dins una família d’edi­tors i artis­tes, el pia­nista ha desen­vo­lu­pat des dels anys vui­tanta una interes­sant obra con­cep­tual, en oca­si­ons amb massa notes o tan­cada. Diven­dres al Liceu, va ser més ama­ble, va agrair l’opor­tu­ni­tat de ser entre nosal­tres, va dedi­car el con­cert als afec­tats per les inun­da­ci­ons de València i va ofe­rir un reci­tal mesu­rat amb molts temes, sovint breus, en què els diàlegs i cadències ens duien a har­mo­nies, en què el solista i els vir­tu­o­sos que l’acom­pa­nya­ven tro­ba­ven els equi­li­bris en la quasi des­cripció d’estats d’ànim que la música d’Einaudi recrea.

L’his­te­risme mini­ma­lista dels grans com­po­si­tors dels vui­tanta té en Einaudi un autèntic doma­dor de feres, mal­grat haver inci­dit en les ban­des sono­res de pel·lícules abo­nye­ga­des. Per al torinès, l’impor­tant és la melo­dia, que pot tenyir de roman­ti­cisme per des­criure el dolor, la sole­dat o, sim­ple­ment, l’esclats de la pluja a la pri­ma­vera, la tar­dor o l’estiu. La sen­sació és de fres­cor. No ende­ba­des el nos­tre home afirma que com­pon­dre és com cui­nar pasta. La seva surt al dente, sin­cro­nit­zada amb tots aquells ele­ments que la fan exis­ten­cial o vita­lista. L’huma­nisme va més enllà de la música i notes que l’eleva quan es troba còmode, el sonar dife­rent, tota una sèrie de con­cep­tes que el dis­tan­cien dels arro­gants que postu­len una música clas­sista, de secta. La música d’Einaudi té llum i no s’amaga dins bar­ro­quis­mes ni tene­bris­mes. Busca el con­tacte amb la ima­gi­nació, la rea­li­tat i la manera de trans­fe­rir-les al públic. Tot i ser un veterà de gai­rebé 69 anys, el seu art con­ti­nua jove i nítid. Ho va demos­trar al Liceu, on el reci­tal –al meu enten­dre massa llarg per ser una deli­ca­desa– va tenir moments de ple­ni­tud com quan lle­gei­xes un poema bo o escol­tes Bach.