Paradoxes musicals

La història sembla repetir-se una vegada més. Si l’any 2000, en una de les primeres presentacions a Barcelona de Les Musiciens du Louvre de Marc Minkowski interpretant les 4 Suites BWV 1066-1069 de Johann Sebastian Bach (1685-1750), el millor del concert va arribar amb les dues peces de bis amb música de Jean-Philippe Rameau (1683-1764), en la presentació, aquest dimecres al Palau, de Le Concert d’Astrée d’Emmanuelle Haïm (Paris, 1962), va passar una mica el mateix. Si bé Haïm ja havia visitat en dues ocasions el Liceu amb dos programes dedicats a Georg Frideric Händel secundant a importants solistes vocals, al Palau ha ofert un programa de música orquestral amb obres del compositor de Halle i de Bach. Dues suites de la Water Music a més de la Música per als reials focs d’artifici de Händel i la Suite n:3 BWV 1068 bachiana van servir per corroborar com Haïm forma part i de tot dret de la constel·lació estel·lar de directors historicistes. L’altra cosa és, però, com Haïm sempre ha tret el més excels i interessant d’ella mateixa com a especialista en música vocal, especialment händeliana i, així, els seus enregistraments d’obres com Acis, Galatea e Plifemo, La Resurrezione o Messies han estat aplaudits fervorosament. I és que la seva formació com a clavecinista ha estat un plus a l’hora de dirigir música vocal amb un sentit tan teatral com retòric que l’ha portat a ser avalada i reivindicada per grans noms de la direcció com ara Sir Simon Rattle.

Havent dirigit importants formacions modernes com les Filharmòniques de Berlín i Viena, el cert, però, és que les interpretacions instrumentals de dimecres van anar poc més de la correcció. No va convèncer al cronista el seu Händel molt imbuït d’un esperit francès amb l’elecció de dues obres concebudes per a ser tocades a l’aire lliure i que requereixen una fantasia, totalment, absent i que va quedar lluny de les grans i imaginatives versions de les pàgines orquestrals hänldeianes fetes per noms com Robert King, Jordi Savall, Trevor Pinnock o Alfredo Bernardini. Això no significa no haver pogut gaudir d’ un so orquestral avellutat, equilibrat, però mancat de la poètica i màgia que, precisament, si van tenir els dos fragments escollits com a bis de Dardanus i Les Boréades del citat Rameau i de qui, fins el febrer de 2021, a Barcelona, no havíem pogut escoltar encara una òpera del seu catàleg. És per això que no ens podem estar deixar de pensar què hagués passat si el programa hagués girat sobre Rameau i música barroca francesa. Artísticament hagués estat en una altra dimensió, però la compta d’entrades també hagués estat una altra. I és que com diuen els tecnòcrates de la mercadotècnia musical, Händel ven, Rameau no. Però a les mans de Haïm, la música de Rameau és superlativa i l’orquestral de Händel poc més que correcta. Paradoxes musicals.