Llibres

Núria Parera

Escriptora

“Convé molta literatura protagonitzada per nenes, noies i dones”

Núria Parera Ciuró (Bar­ce­lona, 1972) és escrip­tora, guio­nista de ficció –de sèries com ara El cor de la ciu­tat i Vent­delplà– i peri­o­dista. Amb la novel·la infan­til La maleta (Babu­linka Books, 2019) va rebre un reguit­zell de pre­mis, com ara el de la crítica Serra d’Or, l’Ibby Honor List i l’Oskar del lli­bre­ters de Roma, en la seva tra­ducció a l’italià, entre d’altres.

Ara pre­senta A,B,C i la senyora Smith, amb il·lus­tra­ci­ons de Kim Amate, també a Babu­linka Books. A més, és autora d’àlbums il·lus­trats com ara Tami, el maqui­nista, El viaje de Nala, El gran salt, Ado­les­cent i El meu avi i jo.

A,B,C i la senyora Smith és una obra –mar­cada pel calen­dari d’Advent; fins i tot es des­criu el fun­ci­o­na­ment del tió– de fons opti­mista i trama diver­tida pro­ta­go­nit­zada per una senyora britànica amb un tarannà més aviat esquerp que de cop té de veïns una mare inven­tora amb tres fills (sense deter­mi­nar si són nens o nenes) amb tres mane­res de ser dife­rents amb la coin­cidència de ser cre­a­tius, dinàmics i poc con­ven­ci­o­nals. I un gos, un gat i un conill. La relació, que comença tensa, s’anirà trans­for­mant , de mica en mica, en cor­di­a­li­tat fins a desem­bo­car un una amis­tat sin­cera i enri­qui­dora per a tots.

L’edició està molt tre­ba­llada, les il·lus­tra­ci­ons són encer­ta­des i el text és lle­gi­dor i apro­piat per a la franja d’edat per a la qual està pen­sat.

Va escriure la novel·la pas­sant fred?
L’he escrit amb fred i amb calor, perquè m’ho prenc amb calma i cada text l’escric i rees­cric diver­ses vega­des. Però, sí, hi sur­ten infu­si­ons calen­tes, xoco­lata a la tassa, pas­tis­sos i saba­ti­lles fol­ra­des perquè trans­corre durant el mes de desem­bre. El lli­bre comença el dia 1 de desem­bre i acaba el dia 25. Cada capítol és un dia, seguint l’estruc­tura d’un calen­dari d’Advent. A més, jo soc una fan incon­di­ci­o­nal del te de les cinc. Ben calent, amb un núvol de llet i sense sucre. I si l’acom­pa­nya un tros de pastís casolà, encara millor.
Per quin motiu està ambi­en­tada a Angla­terra?
Em venia molt de gust escriure una novel·la diver­tida i m’encanta la iro­nia britànica de Jane Aus­ten, Oscar Wilde, Gerald Dur­rell... Amb per­so­nat­ges que tot ho miren amb certa distància, amb difi­cul­tat per expres­sar els seus sen­ti­ments i que fins i tot llui­ten con­tra els seus pro­pis impul­sos. És un tipus d’humor i de caràcter que crec que també lliga molt amb el caràcter català. D’altra banda, m’anava bé situar l’acció a un altre país perquè se suposa que tot en passa en un futur pro­per, i m’era més fàcil ima­gi­nar aquest món en un altre con­text que no sigui el meu.
I els noms van tenir-hi a veure?
De seguida vaig tenir clar que la pro­ta­go­nista es diria Smith, que és un cognom popu­lar i molt comú, perquè podria ser qual­se­vol dona. La doc­tora Green es diu així perquè inventa coses per a millo­rar el medi ambi­ent, i el color verd li escau la mar de bé.
Tenia pen­sat des de l’inici incloure al tió?
La veri­tat és que no. M’hi vaig tro­bar a mesura que avança en la nar­ració. Vaig pen­sar que s’havia de notar d’alguna manera que estava escrit des d’aquí i que hi havia de posar alguna cosa pro­pera als lec­tors cata­lans. La tra­dició del tió és curi­osa, crida l’atenció i fa gràcia. En els dar­rers anys, fins i tot actors de Hollywood com Viggo Mor­ten­sen l’han expli­cat a pro­gra­mes de la CNN. Els lec­tors que cone­guin la tra­dició i la prac­ti­quin riu­ran amb com ges­ti­o­nen A, B i C el fet de donar-li de men­jar al tió i tot el que ve després... En aquest lli­bre res passa quan ha de pas­sar.
Com és que no surt cap home?
Volia una història amb pocs per­so­nat­ges i m’he cen­trat en els que m’interes­sen i em van bé pel relat. He de dir que en rea­li­tat no hi ha absència d’homes, perquè hi surt el Pare Noel, que no el veiem i no sabem si exis­teix, cosa que lliga força amb alguns pares [riu]. A més, les dones hem con­su­mit con­tin­guts cul­tu­rals –lli­bres i pel·lícules– pro­ta­go­nit­za­des només per homes durant anys i anys. Encara ara. No hi sur­ten dones, o si hi sur­ten, són pura­ment orna­men­tals i el seu per­so­natge no té cap mena de substància. Convé, encara, molta lite­ra­tura i mol­tes pel·lícules pro­ta­go­nit­za­des per nenes, noies i dones. Calen refe­rents diver­sos, i que siguin atrac­tius tant per a nois com per a noies.
Per què no defi­neix si A, B i C són nens o nenes?
Perquè el lec­tor pugui esco­llir. Vull que qual­se­vol lec­tor s’hi pugui sen­tir iden­ti­fi­cat, se senti com se senti en relació al gènere. A més, si hi poses un gènere con­cret ja estàs eti­que­tant que la nena sigui la cre­a­tiva, el nen el que no para quiet, etcètera. Així he pogut crear tres cri­a­tu­res amb uns trets de per­so­na­li­tat que no van lli­gats a cap gènere con­cret. M’he sen­tit més lliure, en aquest sen­tit. Per altra banda, m’agrada que cada lli­bre em suposi un repte i escriure tota una novel·la sense caure en un adjec­tiu que em mar­qui el gènere ha sigut un joc diver­tit.
Par­lant de rep­tes cre­a­tius, els invents donen molt de joc, oi?
Sí, era una manera d’expli­car aquest futur pro­per, en què hi ha màqui­nes i invents que encara no exis­tei­xen. També era una manera de tenir un per­so­natge cre­a­tiu, diver­tit i apas­si­o­nat per la seva feina com és la doc­tora Green, una científica que passa hores i hores inven­tant coses que aju­din a millo­rar el pla­neta, però a qui malau­ra­da­ment no fan gaire cas les ins­ti­tu­ci­ons. Ella és un exem­ple de que tot reque­reix esforç, i de que les der­ro­tes s’han de saber ges­ti­o­nar, i que després cal començar de nou. És una mare que tre­ba­lla molt i que deixa molta lli­ber­tat a les seves cri­a­tu­res. Em va agra­dar des­co­brir, a mesura que escri­via el text, que A, B i C l’admi­ra­ven.
Aquest és un dels diver­sos temes de fons que inclou el text, com que mai és tard per començar aven­tu­res, que sem­pre és millor pro­var coses noves, que les pri­me­res impres­si­ons no sem­pre són encer­ta­des...
Com bé dius, es trac­ten aquests temes i molts més, al lli­bre, tot i que n’hi ha un que els engloba tots: els can­vis i la capa­ci­tat d’adap­tar-nos-hi. Vivim en un temps de can­vis cons­tants, ja sigui en relació al clima i el medi ambi­ent com en l’àmbit social. Un dels grans can­vis dels dar­rers anys ha sigut el dels rols de gènere, i per això hi apa­reix una família mono­pa­ren­tal i unes cri­a­tu­res sense un gènere con­cret.
Quins altres temes hi podem tro­bar?
També es parla dels can­vis tec­nològics, que ata­ba­len la senyora Smith i engres­quen la doc­tora Green. I dels can­vis en els hàbits: com vivim, què men­gem, com edu­quem els fills, com vivim la mater­ni­tat... I en el tracte dels ani­mals de com­pa­nyia. D’entrada, els can­vis ens espan­ten i pro­vo­quen recels. La senyora Smith es mira amb des­con­fiança els nous veïns. I al mateix temps, les cri­a­tu­res pen­sen que aque­lla dona gran no ha sor­tit mai d’allà on viu i que té un món petit. A poc a poc ani­ran des­co­brint que no és així i veu­ran que adap­tar-se als can­vis sol ser posi­tiu i enri­qui­dor.
El to ale­gre, per moments diver­tit, era un dels objec­tius, oi?
Sí, em venia molt de gust escriure alguna cosa amb sen­tit de l’humor. I m’ho he pas­sat tan bé, que crec que repe­tiré. Penso que és impor­tant donar tex­tos llu­mi­no­sos i posi­tius a la cana­lla, perquè estan envol­tats de mis­sat­ges nega­tius i ho hem de com­pen­sar d’alguna manera. Vivim estres­sats i sem­pre amb la sen­sació de que tot se’n pot anar en orris en qual­se­vol moment.
Les notícies així ho mos­tren, és cert...
Hi ha guerra per tot arreu, l’aire està con­ta­mi­nat, hi ha virus nous, falta feina ben pagada, tenim un pro­blema greu amb l’habi­tatge, etcètera. Tots aquests mis­sat­ges arri­ben als nos­tres fills i els angoi­xen. Això fa que no vegin un futur pos­si­ble. I no pot ser! Els joves han de voler men­jar-se el món, han de tenir ganes de can­viar les coses, han de poder pen­sar que es dedi­ca­ran al que vul­guin. Han de poder somiar. Han de tenir espe­rança.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia