Música
Namina
Músic
“Quan faig cançons i actuo... m’agrada no ser ja tan jove!”
La cantant, guitarrista i compositora de Moià uneix esforços amb Pep Gol i Pepino Pascual, entre d’altres, per al disc ‘La nuit’
“Les persones que som una barreja de diferents cultures sempre tenim aquesta cosa de voler investigar la nostra identitat”
La moianesa Natàlia Miró do Nascimento, coneguda en el món de l’art com a Namina, acaba de publicar La nuit, un cinquè disc en què fa dialogar blues, folk, soul i, aquesta vegada, de manera especial, música dixie, amb reflexions punyents i paraules no únicament seves sinó també de Víctor Català i Joan Fuster. Namina actuarà amb el seu grup actual, The Barbarians, un septet integrat per músics de llarga trajectòria com Pep Gol i Pepino Pascual, aquest dissabte al Paral·lel 62 de Barcelona (Curtcircuit, 21 h). “Vaig començar actuant sola amb la guitarra, així que fer-ho ara en septet... és una diferència substancial!”, assenyala somrient.
Encadena deu anys com a Namina i uns quants més en diferents projectes. S’ha alterat gaire, en aquest temps, l’ordre d’allò que, en la música, considera important?
Sí. Jo he comès molts errors, però vas canviant, creixent, i ara mateix sento que estic en un moment en què puc alliberar-me d’obstacles que jo mateixa m’havia posat. Quan faig cançons i actuo... m’agrada no ser ja tan jove i ser una mica més gran! Em sento millor i tinc més tranquil·litat mental.
En el disc parla d’arrels, justícia... Ho fa en termes diferents dels que podria haver utilitzat fa uns anys?
Sí, és clar. Tinc més capacitat per trobar les paraules precises. Al bell mig d’un animal, per exemple, és una cançó sobre el fet que tots podem ser considerats bàrbars en algun indret o altre i que feia molts anys que volia fer.
‘Arrossar’i ‘Aforismes’tenen versos de Joan Fuster.
Musicar un autor valencià em fa il·lusió, perquè aquest disc es basa molt a anar a les meves arrels. Les brasileres són de molts llocs del Brasil, i les catalanes, per part de la meva àvia, també de València, d’Alcoi, concretament. Les persones que som una barreja de diferents cultures crec que sempre tenim aquesta cosa de voler investigar la nostra identitat. De jove, et pot portar algun conflicte, però quan les abraces esta bé plasmar-les i homenatjar-les en allò que fas.
Rhiannon Giddens, Allison Russell, Leyla McCalla... Als EUA hi ha tot un moviment de dones de més o menys la seva edat que també barregen ‘blues’, folk, jazz... S’hi sent connectada?
Sí, m’encanten! A Taj Mahal [de qui en el disc versiona Queen Bee] el vaig descobrir, de fet, en un espai televisiu de Leyla McCalla a Nova Orleans. Em vaig quedar al·lucinada perquè, en allò, hi veia també sonoritats del Brasil. Aquí també es fan coses, en aquesta línia, però desgraciadament no arriben als mitjans...
En la cançó que ens citava abans canta: “I ara per què em pares i em demanes els papers? Potser és perquè no t’agrada el color de la meva pell?” Creu, com un polèmic informe recent de l’Acadèmia de la Música, que el racisme impregna el sector musical català?
Sí. En això hi ha un problema i cal canviar les coses. Però les coses, quan es mouen, sempre poden fer una mica de mal...
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.