Dolors Vilà novel·la la vida al tram dels oficis del vell carrer Lorenzana

És la seva primera novel·la i diu que serà també l’última, perquè tot el que s’havia proposat en el món de l’escriptura, sense grans ambicions literàries, ja ho ha fet en aquest llibre autoeditat i titulat La guapa de la trena. L’autora és Dolors Vilà Vilarrasa, a qui molts gironins recordaran com a responsable de l’antic quiosc de premsa que hi havia a la Gran Via de Jaume I, a tocar del carrer Eiximenis. Ja retirada, ara viu a Sant Daniel, però tota la seva infància i joventut la va passar al carrer Bisbe Lorenzana, concretament al tram dels oficis, com es coneixia popularment la part del carrer situada entre el pont i el carrer Ultònia. De fet, La guapa de la trena, una novel·la de prop de 450 pàgines, és un homenatge a la seva família, als seus pares i avis, però també als seus veïns i veïnes, “tots ells supervivents”, segons remarca l’autora, que descriu en aquesta novel·la farcida de realitat la dura vida en un barri popular de Girona, que podria ser qualsevol altre de Catalunya, des dels anys trenta fins a la mort del dictador. Per tant, hi ha molt poca ficció en aquesta novel·la construïda a partir dels records que la Dolors sentia rememorar a la seva àvia Alícia, l’autèntica guapa de la trena, perquè així la van batejar els seus antics veïns i veïnes del carrer de les Sitges, en un lateral de la part superior de la Rambla de Barcelona. Ella treballava a la Sombrerería Obach, que encara existeix, i en plena Rambla, a través d’uns amics comuns, va conèixer el seu futur marit, en Climent, que era electricista al Liceu. Com recorda la seva neta en el llibre, “l’any 1927, en Climent i l’Alícia van haver d’anar a viure a Girona per amor i supervivència”. Per a l’Alícia, el trasllat a una ciutat molt més petita va ser traumàtic al principi, però amb els anys es va convertir en una gironina acèrrima. Dolors Vilà descriu històries “dignes de pel·lícula” viscudes durant la Guerra Civil, però sobretot la llarga postguerra al carrer Bisbe Lorenzana, on la solidaritat veïnal feia una mica més suportables les moltes mancances de l’època. “Molts estem vius perquè ens fiaven a la botiga de ca l’Angeleta”, recorda l’autora d’aquest llibre farcit d’històries “entranyables” d’una època i un carrer en què “totes les cases tenien les portes obertes i les criatures jugaven al carrer”; també històries del seu pas pel col·legi de les monges carmelites, el Vedruna. Dolors Vilà s’ha documentat molt per acabar de donar el to de versemblança que requerien aquestes cròniques d’un carrer a la Girona d’un segle XX que ara sembla molt llunyà. El llibre, editat a través d’Amazon, es pot adquirir també en llibreries gironines.