El blanc i negre s’imposa

Mal­grat que la bom­bo­lla de l’edat d’or fa temps que es desin­fla, encara tro­bem pun­tu­al­ment sèries i minisèries que sobre­sur­ten i dig­ni­fi­quen la dedi­cació que emprem del nos­tre pre­uat temps a la petita pan­ta­lla (en el for­mat que sigui).

De la tria que us pro­po­sem, hem cre­gut con­ve­ni­ent esco­llir-ne de noves, és a dir, no incloure les noves tem­po­ra­des de sèries de les quals tots tenim alguna dèria, sigui La casa del dragón (la segona a HBO Max), The bear (una este­ti­cista ter­cera entrega) o True detec­tive: night country (que arrenca prou bé, però es perd en la immen­si­tat polar). Tam­poc des­ta­ca­rem Cobra Kai, amb una entrega d’epi­so­dis finals repe­ti­tius mar­cada per les loca­lit­za­ci­ons d’una Bar­ce­lona de gui­ris amb bar­ret mexicà.

Sho­gun (Dis­ney+) és sens dubte una de les sèries de l’any. Irre­gu­lar, imper­fecta i amb un actor pro­ta­go­nista que des­en­caixa del con­junt (Cosmo Jar­vis), s’ha de reconèixer que la sèrie sobre­surt per un impres­si­o­nant dis­seny de pro­ducció que trans­porta l’espec­ta­dor a les llui­tes feu­dals del Japó del segle XVII. Vol ser un Joc de trons, però bri­lla més en els petits detalls i quan l’inti­misme ho impregna tot, fent de l’art del buit tan genuïnament ori­en­tal un plaer.

Baby Rein­deer (Mi reno de peluche) es va estre­nar a can Net­flix i, per sor­presa de tots, va esde­ve­nir la sèrie més vista de la pla­ta­forma tot i no ser allò que en diríem comer­cial. Gens ni mica. Tracta sobre un come­di­ant que fa plo­rar (i no de riure) ena­mo­rat de fer-se mal a si mateix de com de devas­tat psi­cològica­ment està per culpa d’una dement que l’assetja i per trau­mes sexu­als del pas­sat. De la mateixa cadena, des­taca Ripley, adap­tació en for­mat minisèrie de la novel·la de Patri­cia Highs­mith que Hitch­cock segur que aplau­di­ria i en què el blanc i negre aporta un este­ti­cisme que hi encaixa a la per­fecció.

No ens can­sa­rem de reco­ma­nar No digas nada (Say not­hing, a Dis­ney+), adap­tació de la pres­ti­gi­osa novel·la de Patrick Rad­den Keefe amb què s’esbossa un retrat com­plex i polièdric del devas­ta­dor con­flicte que ha vis­cut Irlanda del Nord durant més de qua­tre dècades. No hi ha bons ni dolents, però sí vides arruïnades per una guerra del tot civil. I entre The pen­guin (Max) i The gent­le­man (Net­flix), si ens obli­guen a esco­llir-ne una, triem la sèrie de Guy Ritc­hie amb Theo James encar­nant un mili­o­nari que se les ha d’heure amb tot tipus de mafi­o­sos quan es veu obli­gat a tra­fi­car amb mari­hu­ana quan esdevé l’hereu del patri­moni fami­liar. Diver­tidíssima, frenètica i fa el més difícil, millo­rar una pel·lícula que ja era prou bona.

Ep, també doneu una opor­tu­ni­tat al mal­vat de Bat­man!