Els prejudicis juvenils del català al TNC

El dramaturg Oriol Puig insisteix en l’ambient nocturn barceloní, després del celebrat Karaoke Elusia (Sala Beckett, 2020). Un de la colla s’expressa només en castellà i, com si fos una peça d’Othello, provoca un canvi notable de fitxes cap al castellà. Massa brillant imagina una festa singular al Sarao Drag de Futuroa,a l’Apolo. L’obra es representa a la Sala Petita del TNC fins al 2 de febrer i demostra la feblesa del català, avui, en l’ambient de la nit. No deixa de ser paradoxal que l’obra sigui producció del TNC, que hauria de vetllar per la cultura pròpia. La nit no es viu necessàriament en castellà. Amb el català es pot riure i passar-se en tots els sentits que faci falta. Llordes de Glòria Ribera i Gemma Polo ho demostra a bastament. O el Mètode rosa de Pere Gay Faura. O Glòria a la patrona de Barcelona, que va invocar Ribera amb una pila d’amics de la nit de la Barceloneta (i de l’Urgell!). Són casos concrets que avalen que el català és vàlid per a tots els usos i els moments.

Massa brillant va guanyar el premi Calderón de la Barca 2023 i té compromesa una gira al Festival Zero (adreçat als joves), que impulsa Teatres en Xarxa. Puig incideix en la força del grup en una colla d’amics joves. Els personatges s’expressen en frases simples. Saben conjugar subordinades, però les oracions breus els permeten de fragmentar el present en imatges incessants. Tot va a la velocitat del llamp. Les rèpliques són ràpides com un tro. La seva festa a l’Apolo, una tempesta incessant de purpurina, rom cola, aigua i LSD, vòmits i petons robats (o imaginats). Al Guillem (Daniel Mallorquín), li molesta el mocador amb què s’ha uniformitzat el grup. Potser escanya, però resultarà ser un baló d’oxigen infal·lible.

La peça deixa perplex tothom. Perquè aclapara amb tants estímuls sonors i canvis entre els personatges i envoltan el públic disposat a dues bandes. El teatre es converteix en la sala de festes. Un fet inesperat farà que el protagonista visqui una realitat paral·lela, delirant, angoixant, esgotadora en la qual no pot controlar el cos. A l’escena, es representa amb la soledat del Guillem en una plataforma, separat dels col·legues, que es perden i es retroben. I el seu espai es trenca enmig de la foscor. Només quan surten al carrer i comparteixen un mateix pla arriba l’instant del contacte físic. Un amic és aquell que frega els vòmits de l’altre en un bar. L’amistat aguanta les rentadores que faci falta, si tothom acaba entenent l’altre i empatitzant-hi. La llengua també demana cures.