De la fe al profeta a la posició del missioner

La Calòrica s’ha atrevit a fer el salt mortal en entrar a la sala de més projecció teatral de la seva trajectòria: la Fabià Puigserver, fins al 22 de juny. Reivindiquen la maduresa que ja van presentar a El profeta (una de les peces menys conegudes de la companyia, però que, per a ells, va significar un encaix definitiu, a partir de la creació col·lectiva). A La brama del cérvol, més enllà de les bromes i dels personatges que són caricatures del ridícul, el relat neix a patir del desencant de la Maribel i el Pau, una parella que ja sembla haver-s’ho dit tot i que està a punt d’arribar al final. En comptes de denunciar les injustícies de la societat amb el canvi climàtic (De què parlem mentre no parlem d’aquesta merda?), la política mediàtica (L’editto Bulgaro), la precarietat laboral juvenil (Sobre el fenomen de les feines de merda) o el neoliberalisme i l’emprenedoria (Fairfly), ara furguen endins i centren l’acció en el fracàs conjugal, amb un regust amarg que no s’esvaeix ni amb la fantasia d’un simulacre fogós de Miki Esparbé en una operació de salt del tigre.

La Calòrica repeteix l’intent amb la fe d’El profeta i, això sí, adopta una posició més escandalosa, com la del missioner i les necessitats humanes més primitives. Com el cérvol (i la seva brama) és clau perquè es pugui aparellar i resulta cabdal per a l’espècie. Per això el seu rebuf és una obsessió per a la bèstia. Per a la parella de pixapins (la companyia manté la seva cínica crueltat), l’aventura sexual és el darrer intent per donar per ben pagada la despesa en una experiència única que ha costat una picossada i ha estat decebedora. No s’imaginen pas que algú els pugui convocar a una mena de rave ancestral i al·lucinògena delirant.

En les llegendes dels pobles sempre hi ha lloc a la penombra del bosc. Fora dels dominis de la civilització tot és possible i es converteix en un desig irrefrenable. Que rodin els brownies de l’Anna i l’Amaya. Tothom vol el seu pastís de cel, la seva experiència catàrtica. La quarta trama (la que no s’exposa en la sinopsi de l’obra) ajuda a tensar els comportaments de la parella; els costa reconciliar-se, tot i dir-se que s’estimen. Els teatreros intergeneracionals (que arreplega un grapat de gags en aquests enfrontaments dialèctics) que participen del simposi, i la parella de ties que aspiren a trobar la festa fantasma a partir d’un article del 2004 d’una revista sospitosa.

Joan Yago signa un text genuí que entrecreua rèpliques d’una trama a l’altra, com qui fa un tapís amb materials diversos. Israel Solà aconsegueix que tot transiti a una velocitat de les que no permeten respirar (ni avorrir l’espectador). Els personatges de la vall Fosca tenen un parlar amb un accent, mentre que la resta es considera xava barcelonina. Són dues hores que passen volant; ara, és cert que cal una atenció notable per fixar-se en cada gest i comentari. Hi ha un grapat d’acudits perquè rigui la gent del sector (“he robat molts diners cobrant de feines que no feia”) i caldrà veure com hi reaccionen els espectadors menys versats en aquests temes de telons endins.

Si Xavi Francés mostra un dels rostres més tòxics de La Calòrica mentre l’incomoda una mena de coïssor anal, Júlia Truyol manté el timó com a dramaturga en crisi; Aitor Galisteo-Rocher se centra en un excèntric corcó d’intèrpret històric, que ha venut tants cops l’ànima al teatre com ha pogut; Esther López és la que dona peu a les tres trames, i que s’allibera de les càrregues anteriors, la que hi marca l’ànima més carregada. Aquest cop, s’hi han incorporat Oriol Casals i Mel Salvatierra, que flipen amb la seva aparició més delirant i penjada de la història.

Si a De què parlem... podien fer aparèixer una gamba i, a Bluf, un insecte com a protagonista, ara mantenen el cérvol absent. En el deliri teatral hi ha situacions de divertits malsons. Mentre la protagonista sura (o potser cau eternament com els planetes), el dia a dia deixa de preocupar: Tot queda suspès mentre, a sota seu, tot es degrada: l’alcalde haurà d’escapar per evitar un linxament. El karaoke ha empitjorat la qualitat del turisme de muntanya. Els compromesos militants del teatre que volen canviar el món no gosen intervenir en un accident domèstic. Les dues noies busquen un eclipsi sense mapa ni cobertura, i per poc l’ensopeguen. La mare accedeix a una mena de rave lisèrgica i hi troba les contínues lamentacions de la filla adolescent.

La Calòrica fa que tot passi pràcticament alhora. És un disbarat que ho farà esclatar tot. I si a Le Congrés ne marche pas l’enfrontament amb la realitat hipòcrita era sense paraules, ara es revela implacable amb uns personatges perdedors, amb una amargor profunda com els finals dels capítols de Sala polivalent.

Els de La Calòrica són uns mestres a construir personatges recognoscibles en situacions sarcàstiques, de vodevil. Diverteixen i claven clatellades a les convencions del sistema. Evidentment, ja saben que el seu teatre no canviarà el món, però no deixen d’intentar-ho. Tot i la seva irreverència, la companyia, aquest cop, mira cap endins, i retrata les seves contradiccions generacionals. Sense perdre el seu to i la capacitat camaleònica en el fregolisme de personatges, incideix en una reflexió de maduresa. Un gest que se’ls ha d’aplaudir.