Més cridanera que sorprenent

Des de la seva reve­lació ful­gu­rant amb La vie d’Adèle, es diu que Adèle Exarc­ho­pou­los fa man­te­nir l’atenció en una pel·lícula men­tre ella hi és pre­sent a les imat­ges: el seu ros­tre, on sem­blen fer-se visi­bles totes les emo­ci­ons, aporta cre­di­bi­li­tat com si expressés una veri­tat que atrapa. Tan­ma­teix, l’actriu no pot fer-ho tot i, posem per cas el que ens ocupa, ella mateixa no sé si omple una pel·lícula de quasi tres hores de durada far­cida de tru­culències i de clixés sobre l’amor boig. Tot i això, Cora­zo­nes rotos (L’amour ouf) , diri­gida pel també actor Gilles Lellouche, arriba ava­lada amb tretze nomi­na­ci­ons als César. Tam­poc no és estrany perquè, després d’El comte de Mon­te­cristo, és la pro­ducció fran­cesa més cara del 2024 i així, doncs, és una aposta forta de la indústria que ja van colar a la secció ofi­cial del dar­rer fes­ti­val de Canes.

El títol ori­gi­nal del film, basat en una novel·la de Nevi­lle Thomp­son (Jackie Loves John­ser Ok?) i ambi­en­tat als dar­rers anys vui­tanta i noranta, remet a una expressió fran­cesa d’argot davant d’alguna cosa sor­pre­nent: “C’est ouf!”. A la vegada, ouf, inver­tint la posició de la f, juga amb fou. Men­tre que el títol dit inter­na­ci­o­nal en anglès (Bea­ting hearts) parla d’uns “cors que bate­guen”, el cas­tellà, amb el qual el film es dis­tri­bu­eix a l’Estat Espa­nyol, es refe­reix a uns “cors tren­cats”. Els cors que bate­guen són els d’una bona noia de classe mit­jana (Jackie) i un noi (Clo­taire) de classe obrera que, per les males com­pa­nyies, s’aboca a la delinqüència. Ena­mo­rant-se d’ado­les­cents, quan són inter­pre­tats res­pec­ti­va­ment per Mallory Wanec­que i Malik Frikah en moments que vore­gen la cur­si­le­ria, els seus cors es tren­quen quan ell és con­dem­nat a dotze anys de presó i se sepa­ren. El seu amor boig, però, els lliga per sem­pre i, quan ja són encar­nats per Exarc­ho­pou­los i el també atra­ient François Civil, és allò que vol mos­trar-se. Tot això par­tint d’un final enganyós al qual, després de rela­tar-se la història en flash-back, es retorna per donar-hi la volta perquè sí. Hem de supo­sar que el film vol ser sor­pre­nent i que se’n digui “c’est ouf!”. Però, més cri­da­ner que res, tot sem­bla (millor) vist: dosis de violència a la Scor­sese o a la Taran­tino i un com­po­nent romàntic que, de manera capri­ci­osa, inclou números musi­cals sense encant.