Prat i Coll desbrossa Guimerà

Atrevir-se a adaptar, avui, un Àngel Guimerà que ha quedat tapat per la pols del temps té molta gosadia. El Jordi Prat i Coll que es va atrevir a girar com un mitjó Els Jocs Florals de Canprosa de Santiago Rusiñol ha gosat colar alguna de les seves coreografies delirants a aquesta adaptació de L’aranya. La veritat és que si amb el text de Rusiñol va construir una primera part antològica, ara ha fet una raspallada que essencialitza situacions i, sí, canvia el final original convertint Guimerà en un Ibsen de Casa de nines, que potser no caldria.

El director i dramaturg hi posa dues pedres sobre les quals ha ressituat la teranyina. D’una banda, s’inspira en els records de la botiga en què va viure la infància, a Girona. Com els seus pares, la infertilitat deixava una ferida incompresa en la relació conjugal. La segona mirada (des del deliri, o des d’una mirada emancipadora) obliga a transformar unes rèpliques i a escapar-ne d’altres que, sorprenentment, retiren la referència al títol.

Aquesta producció és valenta quant al repartiment. Inclou un estol de bons intèrprets que tenen una notable oportunitat de lluir a la Sala Gran. Sense jugar amb cap nom de reclam a la taquilla, tots responen molt bé a les seves intencions (la violència excèntrica de Berta Giraut i Jordi Vidal és per celebrar-la). Mima Riera i Albert Ausellé són unes víctimes propiciatòries. Paula Malia és una terrible temptació des de la insinuació. Jordi Rico propicia el conflicte. Com l’amo de Terra baixa, busca la infidelitat per a caprici. És una maldat molt més sibil·lina. A les ciutats, les regnes del poder són més dissimulades, sembla insinuar Guimerà. Meritxell Yanes debuta lluint un gironí carregat d’accent, divertit.

L’aranya es representa de forma naturalista, però la falsedat de la botiga de queviures amb el joc màgic per accedir al pis superior i les sortides de quadre certifiquen que es representa per al públic del segle XXI. L’obra, en tot cas, justifica molt bé la labor del TNC, de reivindicar i apropar els clàssics. L’encert és doble perquè, com a La plaça del Diamant de l’any passat, el muntatge té una notable gira per Catalunya (llàstima que arribi fora de l’Any Guimerà, que li hauria fet un just reconeixement).