“Si faig cinema no és per ratificar les coses que ja sé”

Sí, inevitablement, però com tot a la vida. M’agraden les coses que em facin anar a un lloc desconegut. Si em dedico al cinema, a l’art, no és per ratificar les coses que sé, és tot al contrari, és per anar a llocs que no domino i per sortir inspirat, canviat. El jockey i No hay amor perdido són pel·lícules que proposen uns marcs formals, estètics i poètics especials i això em permet a mi també viatjar més lluny, sens dubte. Això no vol dir que després no pugui fer una pel·lícula molt costumista, però confesso que tinc una debilitat per pel·lícules arriscades i que puguin tenir una aposta més boja, sens dubte. Perquè el que és essencial es torna molt més palpable quan un va a territoris que no han d’estar en la comparació amb la realitat. Les emocions són unes altres, la disponibilitat del cos és una altra, un no està comparant amb la realitat, un està habitant emocions i espais mentals i sensibles que són incomparables amb el dia a dia.

No sé si va ser difícil. En general, quan em pregunten sobre la dificultat del paper o quina va ser l’escena més difícil, per mi això no té gaire sentit. La dificultat és part del treball. Durant el rodatge sí que es presenten dificultats, però rodar una pel·lícula consisteix justament a conviure amb les dificultats, no sé si resoldre-les, però treballar-hi. Aleshores mai acabo amb la sensació “Que difícil que va ser aquest rodatge”. Pot ser inquietant, pot ser màgic, pot ser mil coses, però difícil mai no se me’n fa, la veritat.

Bé, sí, però també et pot sortir un fill de puta, com diem a l’Argentina, un monstre. És el gran misteri de la paternitat, i la gran por. Jo conec casos de gran evolució de fills i filles que superen els pares i les mares i que es tornen persones molt millors en termes polítics, ètics i altres. I altres que dius: “Com pot ser que d’aquests pares hagi sortit aquest fill?” És impossible de preveure això. El que és bonic de veure a la pel·lícula és que Étienne realment és molt generós, és molt amorós i té una passió especial per criar aquesta filla. Segurament perquè una part d’aquesta absència de la mare el segueix habitant i perseguint i ell vol ser millor que el passat. Hi ha com una mena de recerca de superació d’aquest passat. Com si a través de la bona criança d’aquesta filla pogués resoldre alguna cosa d’aquesta absència. Aleshores sí, és un apassionat, un elèctric, ho dona tot per aquesta filla. I en un punt funciona. És una pel·lícula molt optimista en aquest sentit, funciona fins al punt que és la filla la que acaba ajudant el pare a resoldre el seu trauma, es genera una inversió de rols. L’alliberament de la filla genera justament una maduresa que ni ell sabia que tenia. Això em sembla molt interessant a la pel·lícula. És una relació de tensió, de qüestionament profund, en el bon sentit. S’estan acompanyant en el creixement.

Quan faig papers que estan inspirats en personatges reals mai ho sento com un pes històric que em faci sentir menys lliure. No entro en aquesta comparació. No et diria que si el personatge va existir a la realitat m’inspira menys o em dona menys llibertat. De fet, a la pel·lícula d’Isaki teníem contacte directe amb el Ramón, la persona real que va escriure la novel·la adaptada a la pel·lícula, i això em va donar una gran inspiració i llibertat. Tot el que ell em donava era molt inspirador i mai no hi havia la idea de la imitació o de la comparació, de voler ser com ell. Era la meva versió, la meva manera d’entendre aquell esdeveniment.

No tinc ni idea d’on ve. Són aquestes sorpreses de la vida. No vaig parlar francès fins als 26 o 27 anys. Vaig aprendre anglès molt ràpid quan em van donar una beca per anar a treballar i estudiar amb un grup de teatre a Nova York. Vaig estudiar molt, però vaig descobrir el plaer d’aprendre. Vaig apassionar-me amb la idea de poder transformar un so incomprensible en un llenguatge simbòlic que em generi imatges, sensacions i que em faci escoltar-me d’una altra manera. Hi ha alguna cosa en aquest procés de conversió, de transformació, que és aprendre un idioma que es va convertir per a mi en un terreny d’exploració molt fèrtil. Aleshores, quan havia après anglès, faig una pel·lícula en francès i aquí sí que entra l’atzar totalment, perquè un director francès em truca perquè havia vist una pel·lícula argentina meva que es va estrenar en un cinema petit a París, a dues illes de casa seva, i ell per casualitat la va veure i se li va acudir convocar-me perquè fes un personatge a la seva pel·lícula. Això és per atzar, no es pot buscar. Però el que sí que vaig fer és que, gràcies a haver fet aquesta pel·lícula, durant el rodatge fins i tot, em vaig posar a aprendre francès. Després vaig decidir quedar-me a París dos mesos després de l’estrena de la pel·lícula i vaig acabar d’aprendre francès. Però no vaig aprendre’l amb la intenció d’instal·lar-me a França i fer carrera al cinema francès. Va ser per aprendre un idioma, era una eina, ja veuria què passaria. I amb el pas del temps em van sortir treballs a França, vaig anar millorant el meu francès, vaig entendre ràpidament cada personatge francès... Això és una mica incomprensible, no em va passar amb l’anglès. El parlo bé, però no és una llengua en què treballi. He parlat alemany, portuguès, xinès, italià, mil idiomes més, però no tant l’anglès. M’agraden els idiomes, també com a possibilitat de transformació, que et porten a llocs sensibles d’actuació on no podria arribar mai en espanyol.