ARQUEOLOGIA
Els arqueòlegs confirmen la descoberta d’un forn tardoromà a Santa Cristina d’Aro
A les excavacions també han aparegut dues tombes, en una cota superior a la graella del segle VI-VIII localitzada
Les noves excavacions a la necròpolis de l’església vella de Santa Cristina d’Aro (Baix Empordà) han posat al descobert un forn d’època tardoromana, d’entre els segles VI-VIII. Si en els treballs del 2021 ja s’intuïa algun tipus d’activitat relacionada amb la combustió, ara se sap que es tracta d’una estructura parcialment semisoterrada i excavada en el terreny natural, de planta circular d’1,30 metres de diàmetre i secció cilíndrica. Conserva una porció del laboratori o cambra de cocció. També s’ha evidenciat la graella, la superfície sobre la qual es col·locaven els objectes a coure. Cal advertir que, a les cotes superiors del forn (d’èpoques posteriors), es van excavar dues tombes sobreposades (una d’adult i una d’infantil), a diferent profunditat.
La graella del forn està construïda amb terra cuita i presenta 21 orificis reparats o parcialment esborrats amb material constructiu i ceràmic. Aquests orificis feien la funció de fumeroles i servien també per a controlar les coccions. La graella ha aparegut fragmentada, però aquest espai no ha revelat encara el sistema que la sosté i que podrien ser pilars, columnes o pilastres. El repte de l’excavació arqueològica és localitzar la recerca del ’praefurnium’, l’accés a la cambra de foc i a través del qual s’introduïa el combustible.
Els materials ceràmics i constructius recuperats a l’interior de la cambra de cocció permeten situar l’abandonament de l’estructura, entre els segles VI-VIII. Ho constata l’escassa presència d’importacions (escadussers fragments d’àmfora africana i ceràmica africana Clara D) i abundant ceràmica comuna, especialment una forma d’olla que podria correspondre a material de rebuig del forn.
A diferència del forn romà de Solius, de planta rectangular, majors dimensions i sense construccions properes amb una variada funcionalitat, l’estructura de combustió de la necròpolis paleocristiana de Santa Cristina d’Aro es troba relacionada amb una zona d’hàbitat o productiva que ràpidament va ser integrada com a espai de culte.