Elizabeth Strout organitza una reunió de vells amics

Elizabeth Strout (Portland, 1956) és una autora envoltada de l’aura de l’elegància intel·lectual novaiorquesa. Podria ser un bon personatge d’una pel·lícula de Woody Allen. Té formació de dret i de gerontologia i, quan es va traslladar a viure a Nova York, va començar a publicar contes a les prestigioses revistes The New Yorker i The New York Times. No va debutar en novel·la fins al 1998, amb Amy & Isabelle. Ara presenta el seu desè títol, la novel·la Explica-m’ho tot, com vuit de les seves obres, publicada en català a Edicions de 1984 (en aquest cas amb traducció de Núria Busquet) i, en castellà, a Alfaguara (amb traducció de Flora Casas). Amb la seva tercera novel·la, Olive Kitteridge, va rebre el premi Pulitzer d’obres de ficció del 2009.

Laura Baena, editora de 1984, comenta que Strout “converteix en literatura en majúscules la vida quotidiana”. És una de les seves virtuts, generar addicció lectora parlant, com se sol dir, de la vida i prou.

A Explica-m’ho tot reuneix tres personatges, protagonistes d’altres novel·les seves: Olive Kitteridge, Lucy Barton i Bob Burguess. “Mai tinc la intenció d’escriure cap llibre”, afirma, tot i que des de petita volia ser escriptora i es pot dir que ho ha estat tota la vida. “Passejant, vaig pensar que els tres personatges de fet vivien a prop i que els podia fer coincidir. El Bob sempre m’ha agradat molt i el vaig posar de columna vertebral de l’obra.”

La tardor ha arribat a Crosby, Maine, i l’advocat Bob Burgess decideix acceptar el cas d’un home solitari investigat per assassinat. Paral·lelament, el vincle entre Bob i Lucy Barton –l’aclamada escriptora– es va estrenyent. Lucy, per la seva banda, també es fa amiga d’Olive Kitteridge, amb qui passa moltes tardes explicant-se i revivint històries de gent que coneixen.

“Explica-m’ho tot és una declaració de la voraç necessitat de saber de l’autora, de trobar un sentit a la vida. Els silencis plens de significat de tots els seus personatges suggereixen la complexitat dels vincles que establim i la manera com les nostres relacions, malgrat tot, ens desbrossen el camí”, afegeix Baena. “Amb els anys he entès que els silencis permeten entrar al text de manera diferent a cada lector i, gràcies als silencis, el text acaba tenint una mena de porositat”, comenta Strout.

“Em vaig sentir còmoda escrivint-la i em va sortir prou ràpid, segons els meus barems... La clau va ser trobar la veu del narrador, que és àmplia i incloent i em va donar el to de l’obra”, assegura l’autora nord-americana sobre la creació de la novel·la.

És una autora a qui no calen grans trames, ni drames, per construir un relat engrescador. “M’agrada molt observar la vida de la gent. Hi ha coses que mai diem a ningú, ni a l’amic més íntim i, aquest aïllament, pot generar un sentiment de soledat. Intento excavar en el pensament de la gent i imagino què pensen. Sovint, però, ni nosaltres sabem què tenim dins del cap...”

És, un cop més, una novel·la esperançadora sobre noves amistats, vells amors i el desig humà de deixar una empremta al món. Què és l’amistat, per a Strout? “Conèixer a algú al màxim que es pot, tot i que puguem ser imperfectes. Aplicat a les amistats de llarga durada i, també, a les que vas trobant pel camí. Menys les superficials, que no les suporto.”

El moment actual amb Donald Trump a la Casa Blanca, l’esvera. “L’Olive estaria absolutament horroritzada. Jo estic espantada”, confessa. “Trump està fent coses que mai s’havien fet abans als Estats Units, al marge de la Constitució i dels jutges, tirant pel dret. Treu gent del Departament de Justícia o de l’FBI per posar gent seva... Inaudit. I, a sobre, acompanyat de l’Elon Musk... Tot plegat em condiciona a l’hora d’escriure, perquè faig ficció contemporània i, en un país com els actuals Estats Units, t’has de plantejar com fer-ho. Quan el van nomenar vaig estar dies sense poder escriure. Mai abans m’havia passat.”

Sobre la seva tècnica a l’hora d’escriure explica el que sembla evident, que escriu sense guió previ, deixant que la narració flueixi i es retroalimenti. “No planifico absolutament res, del que escric, ni en general de la meva vida. Escric per escenes. Si em fan vibrar, les guardo. Si no, a la bassa. Després les vaig teixint entre elles”, detalla. Fa un patchwork narratiu.

“Normalment no sé res del que passarà i, molt menys, el final. Tret de amb Olive Kitteridge, que em va venir l’escena final un dia i la vaig escriure. I quan l’havia de posar no la vaig trobar! Però la vaig refer...”, admet rient. Sobre aquest personatge, un dels més emblemàtics de la seva trajectòria i encara viu, afirma que “mai no morirà” amb la seva ploma. “Això sí que ho puc assegurar.”

El seu marit la va fe tornar a Maine, comenta, però tot i això passa dos terços d’any a Maine i un a Nova York, ciutat que li “encanta”. “A Nova York tothom parla, amb tu, entre ells, pel mòbil... A Maine no parla ningú!”

Entre moltes altres lloances, ha estat comparada repetidament amb Hemingway. I això l’afalaga, és clar. “El vaig llegir ja de petita. El meu pare va comprar tota la seva obra a un venedor ambulant. Sé que no sempre és popular, però a mi és un autor que m’agrada molt. Com William Trevor, un autor irlandès amb una obra que per mi ha estat cabdal.”

Preguntada per com s’ho fa per donar gairebé ritme de thriller a històries intimistes, respon que “amb molta concentració”. “Una concentració molt profunda que fa que jo arribi a ser el personatge... A banda de fer servir unes eines narratives que he estat esmolant tota la vida. Per exemple, les frases han de ser honestes, cal mostrar allò que cal i prou, no més. No has d’escriure com a escriptora, com jo feia de jove, has d’escriure des de la teva veu”, conclou.