Priscilla Morris i la tragèdia rere el somriure

Priscilla Morris és una autora britànica de 51 anys, de mare bosniana i pare irlandès. Ara passa mig any a Romanyà de la Selva i mig any a Irlanda. Té ganes d’estudiar català. Al setembre començarà un curs. “La pròxima novel·la que publicaré passa en part a la Catalunya Nord, perquè el Canigó m’inspira molt, i també està ambientada, una mica, a Barcelona. No té res a veure amb Papallones negres”, detalla, acompanyant-ho d’un somriure gairebé permanent durant la conversa.

Ha debutat en novel·la amb Papallones negres (Periscopi, amb traducció catalana de Marc Rubió, i en castellà, a Duomo, amb traducció de Begoña Prat), una obra en què versiona fets que van viure familiars seus durant el primer any del setge de Sarajevo i que li ha costat molts anys enllestir. El resultat ha estat ben rebut, amb nominacions a premis, bones crítiques i traduccions a deu idiomes.

Morris va estudiar espanyol, italià i antropologia social a la Universitat de Cambridge. I creació literària a la d’Ànglia de l’Est. Tot i que encara no s’atreveix a parlar-ho, sí que ha pogut llegir obres en castellà, com ara Nada, de Carmen Laforet i, traduïdes a l’anglès, obres de Rodoreda –li agrada molt La plaça del Diamant–, perquè “Rodoreda, a més, va viure a Romanyà”, i també Jo canto i la muntanya balla, d’Irene Solà, “una novel·la preciosa”.

Per entendre la guerra que va devastar Sarajevo, on va néixer la seva mare i on ella havia passat nombrosos estius de la seva infantesa, l’autora va escriure Papallones negres, un llibre commovedor “que crida a la solidaritat i la resiliència”.

Quan una nova onada de violència sacseja Sarajevo, la Zora, artista i professora, envia la seva mare i el seu marit a Anglaterra. Ella, però, decideix quedar-se, i abans que tingui temps d’adonar-se’n, esclata la guerra que sotmet la ciutat a un setge sense precedents. Els dies es tornen incerts: la llibertat ha desaparegut i la vida es veu amenaçada. La Zora es troba envoltada, de cop, de tot de veïns que amb prou feines coneix però amb qui comparteix un objectiu comú: teixir una comunitat que els permeti preservar la vida.

“Papallones negres és una carta d’amor a Sarajevo 30 anys després de la guerra, una oda a una ciutat i als habitants que van ser capaços de mantenir-hi viva la flama de l’esperança”, afirma Morris. “Escriure-la va ser terapèutic. Quan vaig acabar la novel·la em vaig sentir alleugerida. Per molts motius: la implicació personal i familiar, el tema de la guerra i que vaig dedicar tretze anys a escriure-la”, comenta.

El 2010 va passar cinc mesos a Sarajevo entrevistant persones que van viure el setge i l’època de la guerra. “Un dels millors reconeixements de la novel·la és que l’hagin traduït al bosnià”, afirma l’autora.

Des de petita que volia ser escriptora, fins i tot va tenir una màquina d’escriure de joguina. Quan tenia 26 anys va conèixer la història del besoncle pintor i va decidir que l’havia d’escriure. Primer la va pensar com a reportatge, després com a conte d’adults, després infantil i al final va veure que havia de ser una novel·la. Tot, al llarg d’un màster d’escriptura creativa.

El tema de la guerra és complicat, “encara més amb la família implicada directament”. Els personatges, però, són basats en persones reals, però tots filtrats per la ficció.

“Des del principi ja tenia clar mostrar la franja del conflicte des de les ocupacions de pisos, passant pel desconcert, els franctiradors, la gana, la destrucció, la por... I només al llarg d’un any. Hi havia gent de Sarajevo que pensaven que duraria una setmana i prou... He volgut explicar la transició d’una ciutat preciosa i pacífica a la ciutat assetjada, plena de violència. Una ciutat ferida, uns habitants ferits.”

Com passa amb totes les guerres, la pregunta és si cal passar full o és millor recordar-ho. “Aquesta és la pregunta clau. Si oblides no honores els morts i no tens present què va passar perquè no es repeteixi. La prova és que semblava que no tornaria a haver genocidis i... n’hi ha uns quants en marxa”, comenta Morris.

“No és una obra només sobre el declivi de la ciutat i els seus habitants, també de com el sentiment de comunitat i l’art poden ajudar a superar aquesta mena de situacions. Hi va haver un esperit de resistència a través d’una explosió cultural, amb obres de teatre, xerrades, concerts...”, afegeix.

A una nota final, on explica l’origen de l’obra amb prou detall, també aclareix tot de criteris aplicats a determinats termes. Per exemple, opta per nacionalitat en comptes d’ètnia, “per mantenir la consonància amb l’ús que en fan els bosnians”.

L’estil de Morris va anar madurant al llarg dels anys de redacció, de les constants reescriptures, i el que ha quedat és una barreja d’acurades descripcions, frescor narrativa, diàlegs naturals. I imatges de gran bellesa i impacte –tot i que real i adquirida–, com la que dona títol a l’obra. Quan es va incendiar la Biblioteca Nacional de Sarajevo es van cremar uns dos milions de llibres i les cendres, voleiant pels carrers, la gent va començar a dir que semblaven papallones negres. Un moment que Morris recull amb elegància.

Val la pena, per tot plegat, esperar noves obres de Priscilla Morris, després de llegir aquesta. Potser d’aquí uns anys publicarà directament en català, qui ho pot saber... El que sembla més fàcil és que la pròxima entrevista la pugui respondre en català; en tot cas, aquest és el repte que, rient, ha acceptat.