“Per fer cada film invento les seves pròpies regles”

Sí, és veritat. En el cinema passa una cosa veritablement increïble, podem dir sempre que un paisatge, un lloc filmat en una pel·lícula, existeix per si mateix, és un lloc al món amb la seva pròpia personalitat, i alhora, inserit en el context d’una història, pot dir alguna cosa, hi pot ressonar el món interior dels personatges. A Grand tour intentàvem fer escenes més vertiginoses o més malenconioses d’acord amb el que volíem que passés en el seu món interior, en les emocions i els sentiments dels protagonistes.

Érem quatre guionistes. Vam decidir que abans d’escriure hauríem de fer nosaltres el viatge i intentar filmar-lo per incloure’l en la pel·lícula. No sabíem exactament què filmar o com seria exactament la història, però havíem de començar per alguna cosa i volíem ser condicionats per l’experiència de fer aquest viatge. Diguem que la manera clàssica de fer pel·lícules seria escriure el guió i després fer la viatge. Però a mi em sembla molt productiu posar límits, intentar tenir totes les possibilitats obertes, però condicionar la feina, la imaginació amb coses molt concretes. Aleshores, el que filmàvem a cada lloc d’aquest viatge ens limitava i ens obligava a reaccionar. Una pel·lícula és també el resultat de la manera com es fa, no només de les idees prèvies que tenim. Quan faig un film invento gairebé una mecànica, invento les seves pròpies regles, i no sé exactament el resultat que em donaran al final. Però cal seguir aquest dispositiu, aquesta mecànica, i intentar descobrir la pel·lícula a mesura que l’estàs fent.

Precisament perquè el cinema és com una constel·lació de coses molt diferents, hi ha la possibilitat de registrar el món tal com existeix, però hi ha la possibilitat d’inventar gairebé un món paral·lel, un món que només pot existir en cinema amb les seves regles pròpies que no són les de la vida. Per què escollir fer-les d’una manera si tenim tantes possibilitats? Per a mi, l’interessant és passar d’una cosa a l’altra.

Bé aquesta és una qüestió subjectiva perquè hi ha gent que diu que sí que ho és i d’altra gent que no. Em sembla meravellós. Si fas una pel·lícula de propaganda, no hi ha dubtes sobre el que explica la pel·lícula, m’agrada que sigui més ambigua. La veritat és que és una casualitat. A Tabú el colonialisme hi era des del principi, era molt central en la pel·lícula, m’interessava la qüestió del patrimoni de la memòria del període colonial portuguès. Aquí no és el mateix, perquè ja no és portuguès és l’imperi Britànic. Els personatges principals de la pel·lícula són anglesos. Va ser per casualitat perquè estava llegint un llibre que es diu en anglès Gentleman in the parlour (Cavaller al saló), d’un escriptor britànic anomenat Somerset Maugham, sobre la seva experiència de viatjar al sud-est asiàtic, a Cambodja, l’antiga Birmània i crec que Tailàndia. L’escriptor va conèixer un senyor que estava promès amb una dona i per una raó o l’altra mai no es van poder casar. Quan la senyora ja estava farta d’esperar se’n va anar en vaixell cap a Birmània i el senyor va tenir un atac de pànic i es va escapar. La senyora va continuar perseguint-lo. En el llibre són tres pàgines, són el punt de partida per a aquesta pel·lícula. Com que era un llibre de viatges, vaig pensar que era possible explicar aquesta història i també mostrar el món que travessen els personatges, però en l’actualitat, amb imatges contemporànies d’aquests llocs per on estan passant.

Sí, hi ha imatges actuals, però sense perdre de vista els personatges. Hi ha una veu en off que va relatant què passa als protagonistes, mentre mirem imatges contemporànies dels llocs on eren. Els actors estan interpretant els personatges en un estudi, en un espai molt artificial, teatral. La història d’Edward i Molly passava el 1917. Era un període colonial i no podia fugir d’això, venia amb la història. No és que volgués tractar la qüestió colonial, no la vaig buscar.