Mig segle fidels a la dita “la cua fa l’ocell”

El Palau Robert és el fill petit del Palau Maricel de Sitges. El 2000, pel 40è aniversari de La Cubana (la covid va obligar a endarrerir-ne un any la inauguració, el 2021), la companyia va fer un buidatge del seu magatzem per construir una exposició generosament excessiva. L’efecte mirall permet que es percebi molt més gran. Ara, el 2025, el Palau Robert (fins al 25 de maig) ve carregat de plomes, perruques i dents postisses. Els plafons, vídeos i quadres certifiquen la fidelitat al manament cubano: la cua fa l’ocell. Per això, amb la seva desimboltura habitual, han transformat els seus prop de 50 anys de vida en un divertit passatge de records. La visita es fa escandalosament divertida si coincideix amb un grup de turistes que, probablement despistats, obren els ulls com taronges en resseguir una petita història del petardeig que, sense el context, converteix el passeig de Gràcia de les joieries en un botó de l’Espanya cañí, i, alhora, de la Catalunya de la rebequeta.

La limitació de l’espai ajuda a entendre quina és la jerarquia per a La Cubana: per als programes de televisió, que els van catapultar des de la petita pantalla, hi fan una petita postal, amb l’excepció d’un set per recordar a Teresines SA, que s’ha convertit en una sèrie de culte amb fans que llegeixen l’actualitat política a X a partir dels gags d’aquells personatges (protagonistes de l’anar passant, dins del mercat negre i compartint els pedidos amb la gent de tota l’escala del pis de Gràcia). Si han limitat molt la tele, en canvi, l’agraïment als escenògrafs germans Castells s’ha convertit en una sala plena de telons pintats, en el teatrí d’Una nit d’òpera o l’anècdota de com van fer una Mare de Déu perquè l’Estrellita Verdiales li cantés una saeta a Cegada de amor (després de pidolar per confraries veïnes van haver de construir-la a partir d’un maniquí rescatat d’un contenidor, clavat en una cadira de fusta).

La cua llampant de l’ocell, efectivament, està feta a base de grapes, precint, paper de plata, brides i rotllos de paper de cuina que forma part del paquet cubano imprescindible per anar de bolos. Si La Cubana va néixer al carrer, el 1980, i va anar equipant el seu vestuari a partir de la roba de segona mà que els regalava el veïnat de Sitges (amb unes celebrades i festives campanyes de recepció, molt abans de la recollida selectiva d’avui), va ser amb els germans Castells que van entrar formalment als teatres. Ja havien entès que, si es volien professionalitzar, els calia traslladar la seva celebració de la vida almodovariana a l’interior dels teatres. Abans, el 1986 van fer una insòlita versió de La tempesta de Shakespeare. Els Castells van pintar les vedets dels laterals del seu teatre ambulant a Cómeme el coco negro el 1989. La gira es va allargar tres anys i encara la van recuperar el 2007. Sumen 1.109 funcions i 928.000 espectadors d’aquell títol. El seu rècord ha estat Cegada de amor (1.308 funcions, per sobre del milió d’espectadors): La troupe de Jordi Milan volia experimentar amb la barreja de cine i teatre després de veure La rosa porpra del Caire de Woody Allen.

La base de La Cubana és la situació: una venedora de pedres macrobiòtiques al mercat; la batalla campal de set núvies que es disposaven a casar-se amb el mateix nuvi vestides de llarg, o veure com una compradora havia quedat tancada darrere la persiana d’uns grans magatzems. A la situació, s’hi afegeix la creació d’un personatge que té un punt d’excentricitat, veu d’espinguet i una perruqueria particular. Però la varietat inacabable d’atrezzo del seu fons permet que res sigui gratuït i que l’estampa sigui coherent i prou còmoda per traslladar l’acció de carrer a la veritat. A l’escena, tot i que sovint es compta amb el públic (genials els vestits per equipar els espectadors com soldats en una Aïda particular), tot es pauta per assegurar el ritme indispensable de la comèdia d’embolics, afegint-hi moviment escènics, coreografies, jocs audiovisuals, tot allò que la imaginació permet traslladar a l’escena l’observació mordaç de La Cubana.

La fidelitat del grup amb els intèrprets es pot veure en un petit espai en què es veuen diferents caracteritzacions d’intèrprets com ara Mont Plans, Anna Barrachina, Meritxell Huertas, però també José Corbacho, Santi Millán i l’estimat Jaume Baucis (que va morir el 2022). Al llarg de mig segle, han bramat a la fama (Mama, quiero ser artista, 2003), a les aparences (Gente bien, 2016), a la mort (Adeu, Arturo, 2018), al capitalisme (Cubana Marathon Dancing, 1992), als casaments (Campanades de boda, 2012) i al temps (Equipatge per al 2000, 1999).

El Palau Robert és un edifici que, com també havia fet la Virreina amb Iago Pericot per exemple, certifica les llargues trajectòries de companyies artístiques. Si fa uns anys servia per acomiadar el Tricicle (2021), ara, l’escala noble convida a entrar al món, ben actiu encara, de La Cubana. Fundada quasi de casualitat en clau del teatre amateur més intuïtiu, la temporada vinent tenen plaça reservada al Romea amb la comèdia musical L’amor venia amb taxi. Després de l’aventura d’El dia de la marmota (que acaba funcions d’aquí a una setmana al Coliseum), La Cubana s’afegeix a la iniciativa del Departament de Cultura d’oferir musicals populars en català. De fet, no ho han deixat de fer mai, tot i que sovint les estrenes dels muntatges siguin en castellà i fora del Principat.

Al final de l’exposició hi ha una acolorida mostra d’articles de premsa i portades de revista. El visitant hi arriba en sortir de la casa de les Teresines. El Tricicle confessava que una critica destructiva de la seva breu aventura a Broadway la van penjar al lavabo de Barcelona. La Cubana, potser igual d’escatològica però més agraïda, deixa que el visitant surti del passadís de la premsa. A l’esquerra, al lavabo. A la dreta, a la via més convencional. La màgia de La Cubana és que tot periodista voldria veure’s en aquella galeria, i tot ciutadà, retratat i atrapat ridículament en una acció improvisada de carrer. Ells, seductors, remenen la cua i tots els altres hi veiem l’ocell.