CRÒNICA
Un díptic antagònic de presons de dones
La coincidència ha fet que al voltant del 8-M hagin coincidit dos muntatges amb les presons de dones de punt de trobada. Si el TNC ha rescatat Marie, la roja, de Rosa Maria Arquimbau, en una agosarada voluntat de trencar la proposta original sense una brúixola prou encarada a enfocar què es vol denunciar o reivindicar, a La Badabadoc amb Dones lliures han reconstruït testimonis de la lluita antifranquista i la seva reclusió a la presó de la Trinitat. El díptic, en realitat, dispara a èpoques i motivacions ben diferents. Sí que coincideix la mirada del públic, que rellegeix què passa a escena a partir del sentir d’avui. Si fos un combat de boxa, Dones lliures guanyaria per punts gràcies a la seva coherència senzilla i honestedat.
L’època. Marie, la roja s’ambienta al París del 1938. La peripècia imagina una militant que, insubornable, empodera les preses comunes a tenir veu en una presó en què els homes tenen les claus de les cel·les i desatenen les reivindicacions femenines. A Dones lliures, hi ha regust de les testimonis que atenen un qüestionari per explicar quan, per què i com van ser empresonades. Les actrius Mireia Clemente i Laura Sancho encarnen les respostes, vestides d’anys setanta.
La determinació. A Marie, la roja enarbora la seva ideologia (protagonitzada per Carlota Olcina, enèrgica) fins a la comprovació que l’oficial de presons ha sucumbit al seu discurs i per això es deixa enamorar. A les Dones lliures saben que tenen el futur obert en poc temps perquè el franquisme ja fa aigües (tot i que encara tortura a la Via Laietana i mata a La Model, si es recorda Puig Antich, cas obert).
El tractament dels homes. En la versió del TNC són poc més que uns titelles que se senten els amos de les seves llars. L’amor fa renunciar a l’ambició de Jacques (Borja Espinosa), el protagonista que pretén ensinistrar Marie com si fos una petita fura, segons sembla insinuar la versió d’Ester Villamor. A Dones lliures, l’actor Iván Campillo aporta el quadre grotesc amb veu aflautada del No-Do, que serveix per resumir les estratègies del franquisme per disfressar-se d’una aparent obertura a la democràcia i les llibertats per tranquil·litzar els governants d’Europa.
L’escena. Al TNC, s’hi mostra una presó amb un pati central. En els moments de descans, les internes poden veure la televisió (un divertit anacronisme com el de les crispetes). A La Badabadoc, un llençol que pot recordar una paret d’execució i esdevé una pantalla per il·lustrar amb documents o fotografies les manifestacions i corredisses posteriors.
Les preses comunes. A Marie, la roja aquesta comunista convençuda es relaciona amb preses comunes i els dona l’empenta perquè es revoltin. Volen, per exemple, un servei sanitari per poder atendre l’embaràs d’una interna. La majoria de les comunes tenen relació amb delinqüència familiar (han atacat el marit o els fills). Té un regust que en realitat recorda les preses del musical Chicago, sempre vinculades a traïcions de parella. Les de Dones lliures no s’hi poden relacionar de cap manera: la realitat dels anys setanta és que les monges de l’Orden de las Cruzadas tenen clar que les preses polítiques contagiaven de llibertat les preses comunes.
El col·lectiu La Voz Ahogada Projecte Escènic no especula; és honest en l’exposició de les presons dels setanta. Només escenifica puntuament els vis-a-vis amb els familiars. Els silencis commouen.
A Marie, la roja la revisió final esberla l’heroïcitat per convertir-la en una festiva coreografia alliberadora. Però aquest ball ho trenca tot pel tot. La coreografia despista.
