Marga Ximenez, la delicadesa com a acció política

Fins que ja estic sor­tint de les sales tem­po­rals del Museu d’Escul­tura de Can Mario, com­mo­ci­o­nada pel que hi acabo de veure, no se m’acut que l’intens efecte que pro­voca l’expo­sició de Marga Xime­nez (Bar­ce­lona, 1950) en rea­li­tat està acon­se­guit amb molt pocs ele­ments, molt poca obra, i en canvi la impressió ha estat d’un ines­pe­rat des­bor­da­ment d’emo­ci­ons. Torno enrere amb el propòsit una mica banal de comp­tar les peces que hi ha, per asse­gu­rar-me’n: no n’hi ha més d’una tren­tena, i això con­si­de­rant que unes quan­tes for­men part d’una mateixa sèrie o d’ins­tal·laci­ons com­ple­xes. Encara m’impres­si­ona més, com si la con­tenció, entesa aquí com el res­pecte pel dolor dels altres (i n’hi ha molt, també, enmig de tanta bellesa), fos el do invi­si­ble que cir­cula entre cada un dels objec­tes. Amb aquest nou enllu­er­na­ment, m’entre­tinc a recórrer les sales, una altra vegada, i a atu­rar-me de nou davant els seus alte­rets, els gron­xa­dors, els bode­gons íntims, els reli­quia­ris de roba, els cos­sos tor­tu­rats, la llen­ce­ria quo­ti­di­ana de la paciència, la sole­dat, l’abús, l’hor­ror. Surto, final­ment, con­vençuda que De fes­tes i des/fetes és una de les millors expo­si­ci­ons que he vist els últims anys, d’un impacte ino­bli­da­ble. Hi és tot, o quasi bé: la impos­si­bi­li­tat de sor­tir del cos que som, que ens empeny a afer­rar-nos a la memòria de la llar, que es declina en femení i és feta de draps de cuina, de mans ober­tes, de vells mata­las­sos i foto­gra­fies esvaïdes, i la impos­si­bi­li­tat, alhora, d’igno­rar que aquesta canya fràgil que fei­neja entre la cuina i els records també està en con­tacte amb el món, que hi ha un defora que ens con­cer­neix i se’ns assem­bla, en el seu des­em­pa­ra­ment i la seva cru­el­tat, perquè també es fica dins l’entra­nya, perquè també surt dels cis­tells de la roba bruta i tan sovint fa mal.

Bona part del mèrit d’un mun­tatge tan com­plet i alhora concís és de la cura­dora Elina Norandi, que ha renun­ciat a por­tar al museu de la Fun­dació Vila Casas a Pala­fru­gell algu­nes escul­tu­res tèxtils sen­sa­ci­o­nals de la llarga tra­jectòria de Marga Xime­nez per con­cen­trar l’interès en les seves ins­tal·laci­ons dels últims vint-i-cinc anys. Renun­ciar a dir i ense­nyar-ho tot reque­reix un gran esforç, més encara quan ets davant l’obra d’una artista excep­ci­o­nal que no sem­bla tenir ni una peça fallida, ni una que no puguis posar a dia­lo­gar amb les altres perquè el sen­tit s’expan­deixi, s’onduli, et rebre­gui. Amb una petita però acu­radíssima selecció d’obres data­des de l’any 2000 en enda­vant, doncs, ens hem de fer a la idea que la deli­ca­desa con­fronta amb la bes­ti­a­li­tat, que és hora d’abo­lir la dis­tinció entre allò que és públic i el que és pri­vat, que hi ha una gene­a­lo­gia de les dones (pri­vada i pública) que estripa de dalt a baix la història ofi­cial, que al cos­tu­rer preciós que ens han dei­xat les àvies i les mares s’hi guar­den de cos­tat les tiso­res i el didal: la humi­li­ació, l’oblit, l’ultratge, l’ano­ni­mat, però també la ten­dresa, el vin­cle, el sen­tit de per­ti­nença i la des­tresa per­se­ve­rant encara que no tin­gui nom; la cura amb què ens hauríem d’apli­car a reco­sir les feri­des del món. La finesa diri­gint l’acció política: això és, en gran mesura, el que defi­neix el tre­ball de Marga Xime­nez.

Podia haver estat una gran artista de l’alt lliç, l’espe­ci­a­li­tat que va esco­llir després que una mes­tra de l’escola 26 de Gener, on va estu­diar primària, advertís la seva mare de les apti­tuds de la nena per al dibuix i, previ pas per la Llotja, s’acabés decan­tant pel taller de tapís de Josep Grau-Gar­riga, de qui aca­ba­ria aga­fant el relleu com a direc­tora de les clas­ses el 1978. Havia estat una alumna apli­cada i precoç, fins al punt que, com cons­tato amb estu­por, encara va ser a temps de par­ti­ci­par el 1971, just pas­sada la vin­tena, en l’últim Saló Femení de l’Art Actual, el desè d’aque­lla temp­ta­tiva, mal­grat el fran­quisme, de donar visi­bi­li­tat a les dones artis­tes. Lla­vors ja feia més de cinc anys que tre­ba­llava, encara ado­les­cent, a l’estudi d’estam­pats de Lluís Doñate, del qual no guarda pas un mal record, si com sug­ge­reix Elina Norandi la jove pupil·la hau­ria pogut tenir un futur esplen­dorós com a dis­se­nya­dora de modes. Va pre­fe­rir, però, seguir la seva for­mació artística, en gran part ani­mada pel salt que el mes­tre Grau-Gar­riga havia fet també del tapís a l’escul­tura i per les expe­ri­men­ta­ci­ons des­co­ber­tes en les bien­nals inter­na­ci­o­nals del tapís de Lau­sana, on va par­ti­ci­par el 1995 amb Ocell i dona, una peça espec­ta­cu­lar, un ves­ti­det flo­tant, un cos buit que ho refia tot a la pell, sacri­fi­cat en la tria de Can Mario i que hau­ria estat un bon preàmbul de tot el que va venir després. No hi fa res. Aquesta no és una expo­sició retros­pec­tiva, encara que entre línies hi sigui una mica tot, sobre­tot la mare.

L’elecció del tapís com a espe­ci­a­li­tat ja devia tenir a veure amb la senyora Ange­lina Gra­cia, que tenia un gran talent per al tre­ball d’agu­lla, sobre­tot el bro­dat, com remarca Norandi, i que va ins­pi­rar a Marga Xime­nez una pràctica artística que deu tant a la labo­ri­o­si­tat domèstica, al reci­clatge, el pedaç, el nodri­ment. Algu­nes peces l’home­nat­gen explícita­ment, com la com­mo­ve­dora La bibli­o­teca de la mare (2000), una pas­ti­lla de sabó del temps de post­guerra coro­nant una pila de draps, però també a Fils de repa­ració (2021), una ins­tal·lació a base de retalls de cor­ti­nes de cotó cosi­des per la mare damunt les quals Marga Xime­nez ha imprès els noms de tots els seus col·labo­ra­dors artístics, per norma gene­ral igual d’anònims que una modesta mes­tressa de casa. Però l’amor no sem­pre viatja en línia recta. “El vin­cle amb la mare real i les mares simbòliques és el punt de par­tida de tota la pro­ducció de Xime­nez”, arriba a dir Norandi per argu­men­tar que aques­tes fei­nes sem­pre res­trin­gi­des a l’àmbit pri­vat, i per això mateix menys­tin­gu­des, “adqui­rei­xen en la seva obra la rellevància que els per­toca”, perquè és damunt d’elles que des­cansa una mirada ètica sobre el món. Fugida (2008), tot de far­cells de roba reci­clada que simu­len caure d’una calai­xera dibui­xada a la paret, està cons­truïda sobre la cer­tesa que en el nos­tre espai de segu­re­tats no som sinó con­vi­dats pro­vi­si­o­nals, que a qual­se­vol moment podem com­par­tir el dolor dels apàtri­des, els exi­li­ats, els per­se­guits. La ins­tal·lació que et rep a la pri­mera sala, La vui­tena arma (2000-2005), ins­pi­rada en el geno­cidi del Timor Ori­en­tal, ho cor­ro­bora d’una manera tan ter­ri­ble, que costa expli­car-la: s’hi al·ludeix, amb pan­ta­lons sar­gits dels quals només retens la posició gro­tesca i l’ober­tura que cor­res­pon­dria a la vagina, cosida amb escuma i blon­des, a l’assas­si­nat de nou dones emba­ras­sa­des, ober­tes en canal per extreure’ls els fetus de l’úter i estam­par-los con­tra la paret. N’hi ha d’altres, d’un impacte sem­blant, com ara Cops de mort per a un nen lla­dre o L’inter­ro­ga­tori, un palet de fusta per entre els bar­rots del qual, il·lumi­nat per un llum de des­patx poli­cial, s’entre­ve­uen manyocs de roba i vai­xe­lles tren­ca­des. Es comprèn que, a par­tir d’un cert moment, Marga Xime­nez neces­sités des­do­blar-se en iden­ti­tats múlti­ples: tretze heterònims que no va reve­lar que res­po­nien a la mateixa per­sona fins que ja feia anys que els feia ser­vir, i amb els quals firma les seves obres per donar curs a unes apro­xi­ma­ci­ons a la rea­li­tat igual de diver­ses, genealògiques, deli­ca­des, duríssi­mes, des­en­can­ta­des, sem­pre com­pro­me­ses.