El Crist de Taüll podria ser la nostra Monna Lisa?

Joan Pau Inarejos (Sant Boi de Llobregat, 1983) és el periodista i divulgador artístic que hi ha rere el compte de xarxes socials @RomànicCatalà, guardonat amb la menció especial dels premis Sàpiens 2023 en la categoria millor iniciativa de divulgació dels Països Catalans. N’hi ha per a això i per a molt més: a X el segueixen 18.400 d’usuaris que gaudeixen amb relats culturals més aprofundits i amb fils enginyosament divertits com ara els #MemsRomànics, en què es troben coincidències de l’actualitat amb referents artístics i simbòlics plasmats en aquest art català dels segles XI al XIII. Recordem els de la comandant Ripley cara a cara amb el temible Alien, monstruositat que a l’antiguitat era representada per un drac, el famós no-petó de Trump a la seva dona Melania, comparada amb la personificació de la mort petonejant una víctima terrenal, i la comparació retratística d’actors i esportistes d’avui dia amb figures del romànic.

Ara, aquest col·laborador del MNAC ha escrit un dels fenòmens literaris de l’any, titulat Amb ulls de romànic (Rosa dels Vents), que fa un pas més per difondre de manera divulgativa aquest patrimoni artístic que ens envolta i de què tot sovint no som prou conscients. Inarejos recalca que no es tracta d’un llibre d’humor, malgrat que hi apareix el seu punt irònic; el que vol ser és com una porta d’arc de mig punt d’entrada a l’art romànic. “Soc un periodista enamorat de l’art que, darrerament, s’ha dedicat, amb respecte i humilitat, però també amb plaer i sentit lúdic, a la divulgació del romànic a Catalunya, i ha estat un al·licient per seguir explorant i aprenent sobre aquest art que tant m’estimo, sobretot les superbes i encara no prou valorades pintures que omplen els museus i les esglésies del país”, escriu a la introducció del llibre.

D’art romànic en trobem arreu i, com remarca l’autor, no cal anar als Pirineus, que ja en trobem a les ermites repartides pel territori i als molts vestigis rellevants que tenim a les nostres ciutats i pobles. Per aquesta rellevància del considerat art nacional català des que al segle XIX i XX se’n va fer un reconeixement, Inarejos no es cansa de proposar que els catalans fem com han fet els francesos amb la Gioconda: convertir en un símbol de país i, per què no, en una icona pop el nostrat Crist de Taüll. O si més no Barcelona, que el té al MNAC, com els parisencs tenen al Louvre l’obra de Leonardo da Vinci al Louvre, que no és ni tan sols francès, i ho venen com si fos seva de tota la vida.

Un Crist de Taüll que condensa una de les característiques formals de l’art romànic, com són els ulls. Som tot ulls és un dels primers capítols amb què s’estructura el llibre. “El romànic català és, sense cap mena de dubte, un art d’ulls. D’ulls ben negres i ametllats. D’ulls que no descansen. D’ulls que escodrinyen, que ara pateixen i ara s’extasien, però sempre amb la mateixa i desconcertant neutralitat emocional. «Cossos intrigadament hieràtics, sorpresos en una mirada d’eternitat», ens diu Joan Sureda. Fins i tot els campanars, curulls de finestres, semblen gegants que ens observen. O ens estem tornant com el Quixot?”, escriu.

Com desenvolupa en un fragment interessant d’aquest llibre, que té tots els números per ser un dels més venuts per Sant Jordi, l’autor diu que, per encetar viatges, aventures i llibres, “convé ser tot ulls”: “I això, literalment, són els serafins multialats del romànic, o l’al·lucinant anyell de Déu, amb les set mirades simultànies; criatures sobreïxents de pupil·les arreu del cos i de les ales. Fins i tot n’hi ha que ens guaiten amb les mans!” Podrien semblar monstruositats, experiments pioners del cinema fantàstic o de terror, però, com remarca, “en realitat, ens parlen d’una clarividència especial, d’una actitud insomne de contemplació, d’un ull interior que, encara que es cloguin les parpelles, sempre està despert”.

A banda de descriure a partir de conceptes generals què és i com és el romànic, filant diferents aspectes de la plàstica romànica, des de les marededeus totèmiques fins a les cròniques visuals de l’Apocalipsi, passant per la violència extrema i les formes singulars de representar el temps i l’espai, destaca l’últim capítol en què explica com som nosaltres, “els moderns”, gràcies al romànic i a “les seves seduccions”.