Comunicació
Jaume Rosell i Sanuy
Comptepartícip, accionista i subscriptor de l’Avui des del 1976
“El Barça era la suplència en la dictadura. S’havia xiulat a l’himne espanyol al camp”
“Qui va acabar de convèncer Agustí Montal va ser Jordi Pujol, que tenia tot el país al cap. En el nostre programa hi havia aconseguir la presidència del Barça”
“A l’Avui, en comptes de ser una societat d’accions, es van fer comptepartícips per recollir capital. Va ser un èxit. L’exposició del fons d’art també va ser un èxit”
Jordi Pujol els tenia molt ben posats. El van torturar i no va cantar mai. És molt Pujol. Encara ho és!
La gent d’Àger és dura de pelar. En Benet hi té una placa. En Joan, un carrer. Jo hi envio diners i no tinc res
Vaig ser el gerent de la primera campanya electoral que va guanyar Jordi Pujol. Érem a tot el país Granados em llença el bust de Franco que hi havia al Barça el dia que es mor i es va fer miques. Era de guix
Jaume Rosell i Sanuy (Àger, 1934) és comptepartícip i subscriptor i va ser accionista de l’Avui quan el diari més ho va necessitar. Enginyer industrial, empresari, gerent del Futbol Club Barcelona després d’Armand Carabén amb els presidents Agustí Montal i Raimon Carrasco, cofundador de Convergència Democràtica, director general d’Esports de la Generalitat i patró d’Enciclopèdia Catalana, és germà del geòleg Joan Rosell, Creu de Sant Jordi, i del desaparegut artista Benet Rosell. Té quatre fills, un dels quals és l’expresident del Barça Sandro Rosell, que ens acompanya en aquesta conversa, juntament amb la mare, Maria Dolors Feliu.
Jaume Rosell és l’exemple de catalanista obstinat que, fent possible l’Avui en un discret segon pla, sempre és al darrere de totes les causes de país. Amb els comptepartícips Josep Maria Macip i Rosa Maria Pujol, està preparant el llibre Records del nostre catalanisme. De la conversa sobre el Barça actual i d’abans i de l’injust empresonament de Sandro, en publiquem una ampliació interessant a les pàgines de L’Esportiu.
Al setembre vostè farà 91 anys.
No em tractis de vostè.
Vas ser comptepartícip?
Jo diria que sí. A l’Avui, en comptes de ser una societat d’accions, es van fer comptepartícips per recollir capital. Va ser un èxit. Després es va fer l’exposició del fons d’art, que també va ser un èxit. Tota la sortida de l’Avui va ser un èxit. En soc subscriptor des del primer dia i quan hi havia ampliacions de capital, que n’hi havia sovint perquè es perdien calés, que ja se sabia que se’n perdrien, jo hi anava. A les juntes per ampliar capital, jo hi anava, i estava sol, no venia ningú més. I això que eren milers, els comptepartícips.
Com a mínim, 34.000.
Doncs no n’hi anava ni un. Jo hi anava i hi posava els calés que em tocaven. Un dia em van dir: “Jaume, ens fots nosa”, perquè els feia fer una quantitat de papers. Un dels homes de confiança que hi havia era en Jaume Vilalta.
Era el gerent del diari.
En Jaume Vilalta i jo érem com germans. No es va morir a les meves mans per miracle, perquè el vaig anar a veure a la clínica i hi havia una filla seva que li feia companyia.
D’on venia la seva relació amb en Jaume Vilalta?
Era com si fóssim germans. La relació venia de fotre coses tota la vida. D’això que se’n pot dir conspirar pel país.
Quan t’assabentes que sortirà un diari en català i es dirà Avui?
Jo era fill d’Àger, on hi vaig fer l’ensenyament primari, i el secundari, a Tremp. Els meus pares vivien a Tremp. Jo, a Àger, m’estava a casa dels avis. La qüestió és que vam fer una reunió clandestina als frares de Balaguer, en Pep Espar m’hi va convidar. Això es va emmerdar perquè algú va denunciar-ho a la Guàrdia Civil i van detenir en Pep. Això va ser el meu inici al catalanisme. Jo coneixia en Pep Espar i a l’Escola d’Enginyers, amb en Josep Maria Bordes, cada quinze dies fèiem una conferència. Democràticament es votaven els alumnes que les organitzarien, i amb en Bordes ens vam presentar, en castellà, perquè si ho haguéssim en català hauríem perdut. Vam guanyar. En Bordes i jo ens vam quedar de responsables de l’oficina de cultura de l’Enginyeria i allà vam fer catalanisme.
Això era a Barcelona?
Sí, a Barcelona. Jo passava per ca l’Espar a comentar-ho tot. Vam fer venir conferenciants molt bons, com en Joan Triadú. Com que havíem guanyat de sorpresa, li vaig dir al Triadú que anés amb compte i em va dir: “No us preocupeu, que em sé defensar.” Era molt valent, Triadú.
El teu contacte era l’Espar?
Sí, jo passava per La Sibèria i informava de tot el Pep Espar. Xerràvem sobre Catalunya.
El teu iniciador al catalanisme és en Josep Espar?
Sí. Llavors un dia em va dir: “Escolta, Jaume, jo et presentaré l’home de futur de Catalunya.”
I va resultar que era un tal Jordi Pujol i Soley?
Sí, efectivament, en Jordi Pujol. Vam quedar per veure’ns i el dia de l’entrevista érem en Xavi Vela, en Jordi Pujol i jo. Des d’aleshores sempre he estat vinculat al Jordi Pujol.
Quina imatge et va causar?
Home, era un tio que els tenia molt ben posats. A Jordi Pujol el van torturar i no va cantar mai.
No vas ser present als Fets del Palau, oi?
Jo era de poble. El meu catalanisme era una mica valor afegit, per dir-ho d’alguna manera. No hi vaig ser, als Fets del Palau, però m’imagino el Pep Espar baixant les escales amb tota la gent, amb un policia a cada mà, i el tio els va agafar, els va fotre patacada i va sortir. Es va refugiar a casa d’en [Josep Maria] Macip, a qui ja li heu fet una entrevista.
Què menjàveu a Lleida? Perquè en Josep Espar és de Balaguer, en Ramon Fuster Rabés és de Bell-lloc d’Urgell i tu, d’Àger.
En Pep Espar era de la Torre Ticó, que és mig de secà i mig de reg. D’allà surt gent molt dura de pelar. Som gent de país sense saber per què.
I a Àger?
Igualment, el Montsec. La gent d’Àger és dura de pelar. Som tres germans. En Benet hi té una placa dient “Aquí va néixer Benet Rosell”. En Joan té un carrer a Àger. I jo, que els envio calés cada any per la Fundació Arnau Mir de Tost, no hi tinc res. Però m’agrada. Quan llegeixo que algú explica una reunió de fa anys on ell no hi era, penso: “Però si aquest tio no hi era!”
És l’entrevistat més indisciplinat que m’estic trobant.
Jo vull que tu quedis bé, no jo.
Ja he entrevistat una vintena de persones, entre elles Jordi Pujol, i totes m’han fet més cas que vostè.
No em tractis de vostè! M’estaves preguntant com m’assabento de la sortida de l’Avui l’any 76? La sortida de l’Avui va ser tot un procés, amb una preparació d’una sèrie de persones. Entre elles el notari [Josep Maria] Puig i Salellas, que vivia en aquesta illa mateix [a la zona alta de Barcelona]. La seva dona, la vídua, que estiueja a Sant Antoni de Calonge, a vegades ens la trobem.
Aquest home va tenir la idea dels comptepartícips.
Sí. Hi va haver tot un procés. Jo, al principi, si hi participava, era molt tangencialment.
Recordes quants diners vas arribar a posar-hi tu o les empreses?
No ho recordo. Però no era cap suma important, t’ho puc dir.
Tenies la sensació de ser un ‘vip’ o de ser una ‘formigueta’ més?
Una formigueta més. Amb en Puig Salellas, que el coneixia poc, vam sopar dues vegades a casa de l’Espar, que vivia a Via Augusta. Després t’explicaré la mort del Pep Espar.
Explica-me-la ara.
Un dia estava a l’Ateneu Barcelonès, que teníem tertúlia. Ve en Pep Espar i em diu: “Bon dia, Claudi.” Teníem un amic comú que es deia Claudi. I jo li dic: “Bon dia, Pep. Jo soc en Claudi, però en Claudi d’Àger.” I ell diu: “Sí, sí, és clar. No sé què em passa, Claudi”, dient-me Claudi tota l’estona. Vam estar mitja hora xerrant, perquè m’havien de portar uns papers del Col·legi d’Enginyers i estava esperant. Al final li vaig dir: “Pep, cada dia quan m’aixeco dic «Bon dia, Joan», i al cap de cinc minuts dic «Collons, si tu et dius Jaume, no Joan!»”
Vas veure que no es trobava bé.
Sí, i quan es va morir, l’endemà, jo estava a Sant Antoni de Calonge i em truca la seva filla i em diu: “Mira, et truco perquè s’ha mort el meu pare i m’ha deixat dit que et truqués.” Perquè vegis la relació que hi havia.
L’Espar era l’ideòleg de l’Avui o era un grup de més gent?
Home, era un grup de més gent. L’Espar estava fotut en tots els merders del país i t’hi entusiasmava, t’hi fotia a tu també.
A tu et costava poc fotre-t’hi?
Jo des del moment que vaig conèixer el Jordi Pujol ja formava part d’una organització més àmplia. El Jordi Pujol és molt Jordi Pujol, eh. Encara ho és.
Abans de la sortida de l’Avui, vosaltres esteu fent una cosa que és fundar Convergència.
Sí, jo tenia el número 23. El número era 3.023. Li van posar 3.000 per fer veure que érem més, però en realitat era el 23.
Des de l’origen ja éreu un partit polític que ‘venia la moto’.
A les primeres eleccions jo era el gerent de la campanya. Va ser un moviment de tot Catalunya. Teníem gent a tot arreu. Vaig ser el gerent de la primera campanya que va guanyar Pujol però que teòricament havia de guanyar Joan Reventós [PSC].
El 1980.
El fill del Reventós venia aquí i anàvem junts al futbol amb en Sandro. Vivia al carrer Anglí.
Com és que et fiques en política i fundes un partit?
Jo vaig estar vinculat a coses d’aquestes des de la primera reunió clandestina de Balaguer. Tots els meus amics són uns enamorats de Catalunya. Fotíem reunions a casa, quan vivíem a la Via Augusta, i ja apuntàvem gent per a Convergència. La Dolors [la seva dona] ho explicaria millor, ella és de formació argentina, i la meva mare era argentina també.
Maria Dolors Feliu: Teníem reunions amb més de 60 persones a casa. Tot amagat. Per apuntar gent al partit. I llavors el Sandro, que si vol tornar a ser president [del Barça] que no compti amb mi, es posava a la terrassa amb una pilota. Li dèiem al Sandro: “Si veus policia, avisa’ns.” I es posava a la terrassa i vigilava. Tenia 8 anys.
Amb qui hi tenia bona relació?
Amb molts, però amb en [Ramon] Trias Fargas érem molt amics perquè dins del partit era un nouvingut. Feia com una mica de nosa i jo, com que era el gerent de la campanya, l’anava a informar cada dos o tres dies al seu despatx a la rambla de Catalunya. Pobre, va morir fent un míting al Masnou, i el seu fill se’n va assabentar veient les imatges de la tele en un aparador.
Com recordes aquella primera campanya electoral?
No hi vaig deixar la pell per miracle. El dia de les eleccions em vaig desmaiar.
Estaves extenuat per l’esforç acumulat durant la campanya?
Sí. Era el gerent i tenia 1.000 persones treballant. El dia de les eleccions en Pujol va anar a veure-les a casa d’un amic, i un d’ells li va dir: “Pujol, què fots aquí? Si estàs guanyant, hòstia!” Jo estava a l’hotel Majestic, i vam rebre una denúncia que hi havia una bomba. Amb el gerent de l’hotel vam decidir no desallotjar i no va passar res. L’últim sondeig el vam fer amb mostres molt petites perquè no hi havia calés. Allò es va basar en 4 crèdits de 80 milions de pessetes. Per una campanya d’aquesta envergadura és misèria.
Quins càrrecs més vas ocupar a Convergència Democràtica?
Jo vaig fer aquesta feina [gerent]. Un amic em va recomanar: “Si vols fer carrera política, no li portis la contrària al [Miquel] Roca i Junyent.” Jo li contradeia coses, però tampoc no volia fer carrera política.
També vas portar la campanya d’Agustí Montal al Barça?
Sí, la vaig portar jo. I vaig ser gerent del Barça del 1975 al 1978.
Què va ser més important, dur la campanya del 80 que guanya Pujol o la d’Agustí Montal que permet catalanitzar el Barça?
Al Barça, amb en Montal, també hi va intervenir en Jordi Pujol, i això a vegades no es diu. Qui va acabar de convèncer en Montal va ser en Jordi Pujol. En Pujol tenia tot el país al cap, tot. I dins del programa hi havia aconseguir la presidència del Barça. Va ser un exitàs, també. L’Adolfo Suárez es va reunir a Palamós amb en Montal per pactar que fos candidat. Recordo també una anècdota que és trista. En Suárez va treure de la llista els que eren molt catalanistes, i a en Raimon Carrasco l’hi va deixar. En Carrasco em va dir: “A mi no m’han tret perquè tenen el remordiment d’haver afusellat el meu pare.” És molt dur això.
Reivindiques Pujol en l’obtenció de la presidència del Barça?
Home! Tot el programa era consensuat, i a vegades eren idees del mateix Pujol. Va ser un èxit perquè es van fer les primeres retransmissions del Barça en català, amb en Joaquim Maria Puyal i en Jordi Mir, que era un patriota de nassos.
Quan arribes a la gerència del club, Cruyff ja estava fitxat?
Sí, jo el renovo.
I a Neeskens i Sotil?
A Sotil el fitxem en la meva època. Eren dues bellíssimes persones. M’estimaven molt a mi, perquè llavors el Barça era més club. Jo cada dia de partit anava a dinar amb els jugadors.
Les primeres eleccions, Montal les guanya a Pere Baret, oi?
Sí, pobres de nosaltres si arriba a guanyar Pere Baret. Recordo que jo estava al Palau de Congressos, assegut darrere la dona i els fills del Pere Baret. Al principi guanyava el Pere Baret, però nosaltres teníem unes fitxes i va sortir exactament el que havíem previst a les fitxes.
Teníeu la consciència de la importància d’estar catalanitzant el Barça, amb l’himne i el lema ‘Més que un club’?
Sí, perquè el Barça feia un paper de suplència durant la dictadura. S’havia xiulat contra l’himne espanyol al camp. Amb en Jacint Borràs vam fotre 2.000 senyeres al camp per primer cop.S.R.: Nosaltres vam posar les quatre barres a la samarreta i mira com vam acabar.Ens reuníem a casa del Montal amb l’Ibáñez Escofet i l’Antoni Ros-Marbà i vam adjudicar la cançó amb lletra del Josep Maria Espinàs i Jaume Picas, composta per Manuel Valls [oncle de l’ex primer ministre francès]. En Ros-Marbà està trist perquè no surt en aquesta història tot i que ell va fer l’harmonització.
Qui va cobrar els drets d’autor?
Això ho vaig fer en Sandro. S’ho va endur tot l’Espinàs, per a la seva filla. Jo no li podia pagar diners del Barça, però vaig pensar que potser a l’SGAE [Societat General d’Autors i Editors] hi havia diners i, efectivament, ho vam demanar i hi havia un pastón. Els diners de l’himne, en donació, van anar per cuidar la filla. En Josep Maria Farré va ser qui va dir: “Ja tinc l’home que pot ser president del Barça, es diu Agustí Montal.” I qui va anar a parlar-hi directament va ser en Jordi Pujol. Això no surt als llibres. I recordo que en Farré va dir una cosa: “I a casa seva parlen en català!” I tots vam aplaudir. Imagina’t.
Tu com comences a guanyar-te la vida, Jaume?
Fent classes particulars en una època en què tots els pares dels alumnes parlaven en castellà. La gent que tenia calers de veritat parlava en castellà.
Havies format part de Crist i Catalunya, el famós CC?
L’Espar Ticó, en Josep Maria Macip, l’Enric Cirici i aquesta gent venia d’una acadèmia cristiana. Tots eren alumnes dels jesuïtes, però jo no. En Cirici i en Macip són molt amics meus, però això va venir després.
Eres catòlic en aquella època com ho eren Cirici o Macip?
Pobre de tu que no ho fossis. Jo no era com ells. Aquests formaven l’Acadèmia de la Llengua.
En aquesta entrevista tu fas com en Cruyff: “Sal y disfruta.”
T’explicaré coses del Cruyff, una de confidencial. Quan jo negociava la renovació amb el sogre del Cruyff, en Cor Coster, canviava els cendrers de vidre per uns de plàstic a la taula perquè me’ls fotia pel cap. A la tarda anava borratxo ja. Bevia com un cosaco. Amb aquest tio ens acabàvem posant d’acord i cobrava el 3% de la fitxa del Cruyff. La premsa deia que venia a negociar en Cor Coster, però ja estava firmat el contracte. Ell havia de fotre el teatre que allà discutíem. Es fotia nerviós i s’emprenyava. Era horrorós.
Devien ser uns anys apassionants. Catalanitzeu el Barça, fundeu Convergència...
I l’Aula de Cultura de l’Escola d’Enginyers, que va ser un canvi radical, eh? Quan fèiem venir conferenciants de nivell com en Paco Candel, fins i tot els castellans eren catalanistes.
Era una manera d’anar contra el règim.
Sí. Va ser un èxit per a nosaltres, per als que ho portàvem. I lo de Jordi Pujol també va ser un èxit. Es diu que en Jaume Casajoana, que després va portar la Corporació [de TV3 i Catalunya Ràdio], no va aguantar la tortura dels germans Creix a Via Laietana.
A tu no t’arriben a detenir?
No. Quan va arribar la democràcia em van regalar la meva fitxa policial. Deia que era catalanista. Jo sortia el mínim possible.
Vas fer feines catalanistes clandestines, però et vas salvar.
La fitxa deia que era catalanista i que feia coses, però no sé si prohibides. Estava a la frontera.
Pot ser que el fet d’estar al Barça et protegís?
Sí, perquè el cap de Policia era l’Apestegui, era metge, un tio d’una certa cultura. Així com els governadors civil i militar tenien una mala llet impressionant, l’Apestegui era un home que hi podies parlar. El seu secretari era l’Ayora, i amb aquest ens hi atrevíem. Fotíem pancartes al camp de “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”. L’Ayora sortia disparat de la llotja. Els dissabtes al matí anàvem al taller de l’empresa a pintar les pancartes. En Sandro ens ajudava a pintar-les. I quan es desplegaven les pancartes, al policia li dèiem: “¿Dónde vas?” I deia: “Voy a retirar las pancartas. Son subversivas.” Jo era bon delineant, i en Sandro les pintava.
En Sandro era el teu ajudant?
Sí, perquè sempre era allà. La gent de l’empresa també col·laborava voluntàriament. Tinc una anècdota molt bona del bust d’en Franco que hi havia al club. Jo vaig fitxar en Joan Granados de secretari general del Barça. A la sala de juntes hi havia un bust gran, col·locat a una certa altura, d’en Franco. El dia que mor en Franco hi havia junta. L’Antoni Portabella, de Danone, no es va trobar bé i algú el va haver d’acompanyar a casa. En canvi, el seu germà Pere devia obrir una ampolla de cava. La qüestió és que quan es va morir el dictador la gent venia a trencar fotos de l’alegria que hi havia. Nosaltres vam treure les plaques, que algú va robar, i en Joan Granados puja a una escala, agafa el bust i em diu: “Jaume, entoma’l”, i me’l llença. Jo em pensava que era de bronze, però era de guix, i com que no el vaig agafar va caure a terra i es va fer miques. Això surt en algun llibre.
La transició política sense aquell Barça s’hauria produït?
Home, el Barça va fer molt bona feina. Inclús al Sandro, si no hagués estat president del Barça, no l’haurien fotut a la presó. No ens enganyem. Segur. El Barça s’utilitzava. No només nosaltres, ja en temps de la dictadura de Primo de Rivera. Llavors ens van tancar el camp sis mesos.
Eres conscient que corríeu un cert perill?
Jo anava a Via Laietana a declarar si havíem fet una cosa o l’altra. Amb en Joan Granados ja ho teníem pactat, i li agradava ser el culpable. [Riu] Un dia l’Apestegui em va dir: “Mira, Rosell, yo también soy catalanista.” Tenia una senyera al pot de llapis de la taula. “Pero este Joan me está tocando los cojones, hostia, ponle remedio.”
Vas ser director general amb el secretari general de l’Esport Josep Lluís Vilaseca.
Sí, al Vilaseca el vaig proposar jo. En Jordi Pujol ho va entendre ràpid. És un tio internacionalment reconegut perquè era de la UEFA. Quan truca a en [Joan Antoni] Samaranch, s’hi posa. Inclús en Samaranch li va demanar al Vilaseca que li enviés un segon, que és en Pere Miró. Jo li vaig dir al Vilaseca: “En Samaranch ens dona pel sac i envies el millor tio que tenim [Pere Miró]. Home, no fotis tampoc!” En Vilaseca li va dir a en Pujol que acceptava el càrrec de secretari general amb una condició: “Que vingui en Jaume el primer any a posar-ho en marxa.” Vam fer una feina boníssima que si algun dia se’n fa la història ja s’explicarà.
Estava tot per fer.
Sí. Hi vaig anar per un any i n’hi vaig estar dos. Alfons Quintà va venir a explicar-nos com serien els esports a TV3. I jo li vaig dir al Vilaseca: “Mira, m’he hagut de mossegar la llengua en aquesta reunió. Et vull demanar un favor. La pròxima vegada que torni l’Alfons Quintà no em convoquis a mi.” Vaig estar a punt de saltar unes quantes vegades.
Tenies molt caràcter, tu?
Sempre he sigut un tio d’equip. I a les empreses sempre he tingut èxit gràcies a fer bons equips de gent.
Amb tot el que feies pel país, no vas desatendre l’empresa?
Tenia un soci a l’empresa que pensava com jo. Encara ens veiem sovint. Era en Carles Sumarroca. Tot el que era de país es veia bé des de l’empresa. Inclús hi havia gent de l’empresa que per penjar pancartes ens ajudava i ho fèiem amb els nostres camions. Les campanyes les fèiem així, amb cartells per tota la ciutat.
Pot ser que el teu fill Sandro hagi pagat els plats trencats del que vau fer vosaltres?
Alguna cosa hi ha influït, segur. Mira el que deia l’Alicia Sánchez Camacho [PP]. Ella ens va posar a la llista com a família convergent i pel Barça. Ara la seva tàctica, la de l’Alicia aquesta, és negar-ho tot al Congrés. Tot. Has de tenir la cara molt dura.
Heu estat molts anys en mil causes pel país i heu ajudat molta gent. Heu tingut la sensació que això s’ha reconegut?
No ho volíem, no ens ho hem plantejat.
Eres una persona discreta que preferia estar en un segon pla i no donar la cara, però estant-hi sempre al darrere?
Potser sí. Em sortia d’una manera natural. Ens guanyàvem bé la vida...
Us l’heu guanyada molt bé.
Molt bé. Teníem bastantes empreses, inclús fèiem obres fora d’aquí amb la filial a Alemanya.
Qui va fundar l’empresa?
En Carles Sumarroca, el meu pare i jo, érem tres. El meu pare dominava molt la mitja tensió perquè treballava a la companyia d’electricitat. Vam fer l’empresa amb zero empleats, però vam acabar tenint-ne mil. Teníem una xarxa de magatzems de material elèctric. A Emte fèiem muntatges elèctrics d’alta i mitjana tensió. Teníem la constructora Teyco, que jo hi tenia un 20%. Teníem General Lab, que ara és Synlab.
No sé si és anecdòtic per a tu, però també vas estar a Enciclopèdia Catalana.
Sí. Vaig ser-ne patró. Ara fa poc hem tornat a fotre-hi diners.
Espero que no ho retallis de la subscripció d’El Punt Avui.
No, home. Soc subscriptor des del primer dia. Jo vaig ser accionista i en Sandro també.
Participes a Enciclopèdia i a l’Avui. En alguna publicació més?
Home, Cavall Fort! Al principi de Cavall Fort. Va tenir un pare que era Josep Tremoleda. En Sandro va anar amb el seu fill al Costa i Llobera. En Tremoleda feia moltes coses. Classes de català. Cavall Fort és un èxit.
Ara es fan coses pel país com aleshores?
És molt difícil. Els estatuts que Espanya ens ha donat per a Catalunya sempre han sigut un desastre, i ara ho continuen sent.
Sempre has estat independentista?
Si tu estimes Catalunya, has de ser independentista. Els de Madrid sempre et foten. Mira Rodalies com està. A Madrid sí que funcionen els trens, eh?
Jaume, t’ho has passat molt bé a la vida, no?
Sí, m’ho he passat bé, sí.
Com veus el país? Qui ha de ser el Hansi Flick de Catalunya?
Jo veig la situació molt complicada. A l’època d’en Pujol hi havia una il·lusió col·lectiva i la gent s’apuntava a les coses. Però ara, quan mires Junts, dius: “Escolta, si no hi ha gent.” Expliqueu-me vosaltres, que el coneixeu bé, si Puigdemont és l’home per ressuscitar Catalunya. Abans la gent s’estimava el país i reaccionava. Ara no. Però és obligatori ser optimista.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Altres articles de l'autor