“Te’n fas creus, dels calés que va dilapidar aquesta gent sota el franquisme pel català”

Molt fàcil. Catalunya ha tingut sempre una mala relació amb els diners. Hi ha molta gent que és capaç de fer-ne molts, però aquí no passa com als Estats Units, on el diner és idolatrat i s’implica en causes culturals. Aquí sempre hi ha hagut una mala relació entre l’empresari i la gent de baix que vol fer coses, i a l’inrevés. En casos com el de l’Avui hi són tots, i bé que es necessiten diners per fer coses. Aquesta gent sap trobar la manera que tot això casi bé perquè, en realitat, ningú hi sobra, aquí. És la vella disputa entre dretes i esquerres. Però en aquests moments de creació d’entitats això casa bé. Passa amb Òmnium, el català a l’escola, Ramon Fuster i la creació de Tagore, els pares s’hi ’impliquen; passa quan es fan coses. Això de les dretes i les esquerres em confon molt. A l’hora de fer aquestes biografies t’adones que tots es necessiten a tots per fer coses. La implicació del Paco Candel, que era un pobre de solemnitat, ho explica tot. Com és que en Paco Candel i en Jordi Pujol fossin tan amics?

Sí. Candel és amic de tots. I, en el fons, Jordi Pujol també ho és. S’ha explicat malament. S’ha explicat des del punt de vista partidista. Cal ampliar la figura.

Estan a la mateixa dimensió social. Per això em costa encasellar un Jordi Pujol de dretes. Jo no el veig així, és molt més ampli. De la mateixa manera que els candelians es van queixar o es van sorprendre de veure’l de la maneta d’en Jordi Pujol. Què fan junts? Fan país i l’Avui. Una nació necessita un mitjà de comunicació propi. És una estructura d’estat. És per això que després creen TV3.

Traïts no, però sorpresos sí. Hi ha una vessant de Candel que, evidentment, toca un PSUC comunista. Al franquisme tots eren comunistes. El PSUC va ser el gran lluitador antifranquista que avui segurament ens permet parlar en català a la majoria. Va ser un partit extraordinari sota el franquisme. Per què després del franquisme el PSUC no va funcionar?

Això ens ha de fer pensar molt. Hem de pensar que l’Avui, i això és important, creix i neix sota el franquisme.

Sí? Està a les escorrialles? Això que el franquisme estava molt fluix... En el sentit que estem explicant aquesta història, en què el català encara està perseguit i Catalunya encara està castigada i empresonada, jo penso que més que restar-li èpica cal pensar que el franquisme encara està molt present. Encara hi ha gent a Madrid que al rebedor de casa hi té el Franco; jo ho he vist, això. Som al 2025. Tant és així que la Transició no ha funcionat. El cop d’estat “fallit” del Tejero tenia aquest objectiu: fer que tota aquella esquerranització del Congrés espanyol tornés a convertir-se cap a una dreta emmascarada. Només has de veure avui dia en què s’ha convertit en Felipe González, no?

Pla i Dalí eren dos grans artistes, però a nivell personal, de categoria humana, potser no eren el bo i millor de la terra, no? Per ser un gran escriptor no cal ser una gran persona. Has de ser un gran artista. No estic dient que Pla i Dalí fossin males persones, però potser políticament van ser aliats d’un sistema no democràtic. En Picasso era un maltractador i és un dels pintors més grans que hi ha hagut mai. No té res a veure. Entenc perfectament el que vol dir en Josep Maria Figueres i té tota la raó. Evidentment en Dalí i en Pla estan sota sospita perquè, en fi, no es pot dir que en el seu moment fossin gaire democràtics, més aviat franquistes. No casen amb aquesta idea d’un Avui democràtic, catalanista i en pro de la cultura d’un país esclafat.

Una muntanya. Parlava sobretot de la pobresa, els marginats... té un obituari sensacional quan mor el doctor Carles Ribas Magri, que és el metge dels pobres. Un pediatre de la zona alta de Barcelona que a les nits a finals dels anys quaranta baixava a les barraques de Montjuïc per atendre aquells immigrants i donar-los assistència mèdica per primera vegada. És un home que dins del franquisme també es va convertint. “Això del nacionalcatolicisme és un tipus de cristianisme que a mi no m’interessa”. És el mateix que Ramon Fuster. El mateix que Candel, que diuen “hem de fer alguna cosa i passar a l’acció”. Aquest senyor a la nit es posava les katiuskes i se n’anava a la Zona Franca a ajudar altres catalans.Després, l’any 2000, quan Ribas mor en Candel és qui fa l’article al diari Avui recordant la figura del doctor que en època franquista havia fet molt per democratitzar la medicina i fer que arribés a tothom. És un tentacle d’actuacions molt extens, i que l’Avui recull en ell mateix. Ningú n’està exclòs. Ni en Pla ni en Dalí. En realitat, hi són. Obrim-ho, aquesta gent també hi són.

Endavant. Hi ha de ser, evidentment. El millor escriptor i prosista català del segle XX. És indubtable, vaja. El que ha fet aquest senyor pel català és tant o més important que el que ha fet el Pompeu Fabra. Cap dubte. Hi ha de ser. A nivell polític? Bé, no hi estaràs d’acord. Però bé que escrivia en català i va revolucionar la llengua.

Molt important. És un dels instigadors amb Migdia. No funciona l’any 66, però queda el pinyol de la idea d’una publicació en forma de diari en català situada al mateix nivell de les publicacions en castellà al país. L’Avui es convertirà en exemple que al país hi ha d’haver una publicació escrita en català. Si no, per què posteriorment El Periódico o La Vanguardia han volgut sortir en català? Per què ha aparegut un diari Ara o publicacions com El Temps. El trencagel és l’Avui, amb una història absolutament èpica de gent que ho va aconseguir contra pronòstic.

No l’he estudiat, però és un altre d’aquests homes d’acció. L’Espar Ticó em fa notar la importància dels despatxos on aquesta gent ajudava a assessorar de manera molt neta sobre quines eren les escletxes del franquisme. En Ramon Fuster era expert en això. Una de les escletxes que ell troba són els mestres, les universitats. És molt conscient que per enderrocar el feixisme espanyol has de començar per les universitats. Quan ell és degà del Col·legi de Llicenciats, la primera cosa que fa és crear una intercol·legial per lligar els col·legis dels altres sectors intel·lectuals del país. Els col·legis d’universitats, d’enginyers, tots hi han de ser. La gent que pensa. Els advocats, els periodistes... La intercol·legial és molt desconeguda però molt important. La xarxa que dèiem. És per això que pensen en ell per presidir Premsa Catalana SA l’any 73, en un moment en què el TOP [Tribunal de Orden Público] encara funcionava, eh!

Però com que fluix el franquisme? Però què m’estàs dient? No em rebaixis el franquisme, eh! Va morir al llit [Franco] perquè ningú el va matar. I a Puig Antich l’executen al garrot el 2 de març del 74. El franquisme estava fluix? Acabat?

N’hi ha una de molt simpàtica. A en Candel, fins que va morir, el 2007, l’Avui va ser l’únic diari que li va seguir publicant articles. Tots els altres diaris en què ell participava li havien dit que parlar dels marginats i pobres no feia vendre diaris. L’Avui va ser l’únic que li va seguir acceptant articles i publicant-los.

Perquè el batec inicial d’aquell naixement del diari sabia molt bé quins eren els instigadors i fundadors que li havien permès néixer, cosa que no saben els altres diaris, ni tenen aquest esperit transversal i d’universalitat. Això és Fuster Rabés, Paco Candel, Espar Ticó, Oleguer Soldevila, Puig Salellas, [Enric] Cirici, [Jaume] Vilalta, Josep Maria Figueres... Són gent que entenien que no sabien de dretes ni d’esquerres.

És clar. Tots al darrere. Una vegada vaig anar a veure Vicent Sanchis i li vaig dir que me n’anava a Roma a fer de corresponsal per a l’Avui perquè la Cristina Rius plegava. “Ostres, estàs boig! Per a l’Avui?” Sí, per a l’Avui, perquè hem de ser a Roma. Has de cobrir Itàlia i el Vaticà. Josep Pla ho deia, això; un català ha de ser a Roma. I al cap d’uns mesos, en Sanchis em va preguntar. I li vaig dir: “Molt bé, el diari s’està portant molt bé.” Un dia va sortir el corresponsal de l’Avui amb els del Times, el Frankfurter Allgemeine Zeitung i d’altres fent preguntes al Berlusconi. I el Sanchis va dir “Ostres, què hi fa, l’Avui, aquí?” [riu]. L’Avui hi ha de ser. Hi érem.

Oi tant! He sigut corresponsal molts anys per a l’Avui. Alguns companys espanyols de premsa a Roma em preguntaven: “Oye, ¿lo escribes en catalán directamente?” Com una cosa exòtica. Fa molt de riure.

D’amistat, diguéssim. A casa som subscriptors de l’Avui, lògicament. No ho entendria de cap altra manera. Soc un lector. No hi tinc cap vincle professional. Hi tinc un vincle emocional molt fort, evidentment. A mi l’Avui em va donar la meva segona universitat, que és Itàlia.

A nivell seriós, sí, l’any 99. Me n’hi vaig anar. La Cristina se’n va anar a Nova York, un altre lloc on s’havia de ser. Des de Roma tenies una cobertura important als Balcans i una sèrie de fets històrics molt importants que calia cobrir. Em deixaven publicar el que em donés la gana. A nivell cultural, has de ser a Itàlia. L’Avui això ho cobria molt bé. Gent com en Sanchis tenen aquesta visió universal. No s’entendria de cap altra forma. Dels pocs diaris al món que té corresponsals molt soferts que es pagaven moltes coses de la seva butxaca, però això no era impediment.

Té, agafa el mòbil i mira-ho. Segur que hi és.

No en tinguis cap dubte, no cal ni mirar-ho. En Cendrós, a part que hi va posar diners, és dels que recuperen l’Enciclopèdia Catalana, que és un altre d’aquests antecedents de l’Avui. O sigui, l’Enciclopèdia Catalana, quan hi entra en Cendrós com a patrocinador, es converteix en la Gran Enciclopèdia Catalana. Ell diu: “Fins que no hi poseu el Gran, el mateix que fa la Larousse francesa, no ens equipararem a la resta del món.” En Cendrós és un personatge enorme, eh! Aquest adjectiu de Gran és completament Cendrós.

En Cendrós és un industrial. El llibre El cavaller Floïd és un encàrrec de la família Cendrós. És l’industrial del massatge per a després de l’afaitat Floïd, al darrere del qual hi ha la tasca de mecenatge d’un personatge molt desconegut. En Cendrós, que és l’instigador del premi Sant Jordi de novel·la i d’Òmnium Cultural –és l’empresari que truca als altres quatre per fer Òmnium–, la creació del català a l’escola, el creador del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el re-creador de la Nit de Santa Llúcia, el marmessor de Josep Carner a l’exili, fa portar les despulles de Carner perquè siguin enterrades al cementiri de Montjuïc a Barcelona, es converteix en editor i se’n va a Perpinyà per recuperar les Edicions Proa. No ens ho acabem. Per això El cavaller Floïd és tan total que, explicat com una novel·la, és un personatge que, convertit en editor, es dedica a tornar a publicar en català les traduccions amb en Pere Quart com a director literari de Proa. Totes les publicacions que a nivell mundial feien en Capote, Faulkner, Steinbeck, Miller, tots aquells novel·listes que hi havien de ser en català. Ell, com a editor de Proa, torna a posar-les a la venda i a l’abast dels lectors en català. És bestial, aquesta història.

Sí, sí, precisament amb això que acabes de comprovar. El Cendrós tenia un gest molt fàcil, que s’obria la solapa de l’americana i deia: “Què val, això?” Portava el talonari a sobre. “L’Avui, un diari en català? Què m’està dient? Què val?” Segur que hi va posar una calerada. Tothom l’anava a buscar per posar-hi diners.

Segur, perquè també va posar diners a Cavall Fort. Eren els anys d’Òmnium, i en tota aquesta xarxa en Cendrós hi estava ficat. Hi ha un element important en el tema de l’Avui i l’Espar Ticó, que és que era un botiguer important. La Sibèria venia abrics de pell en un moment en què estava de moda.

Cap ni una. Aquesta gent va dilapidar una de calés sota el franquisme en pro del catalanisme, una cosa impressionant. Jo he vist els comptes d’això d’en Cendrós i te’n fas creus, de la calerada que va invertir a fer debutar en Raimon a París, per exemple. Quan Òmnium Cultural s’havia tancat a Barcelona i ells havien comprat un pis a París per obrir Òmnium a París. El va anar a veure en Narcís Bonet, que era tresorer d’Òmnium Cultural a París, germà dels Bonet de la Sagrada Família. I en Narcís Bonet li diu a en Cendrós: “Necessito 5.000 francs perquè hi ha un cantautor de Xàtiva que canta molt bé i que internacionalitzaria la persecució del català sota el franquisme.” “Ah, sí? Qui és?” “Es diu Raimon.” “Cinc mil francs, aquí els tens.” En Raimon debuta a la sala Mutualité de París, on anaven els exiliats. Al fons de la sala, havent sentit el concert, l’any 64 o 65 hi havia l’apoderat de l’Olympia, que se’n va a buscar en Raimon i li diu: “Vostè ha de fer un concert en directe a l’Olympia, la meva sala.” És el disc Raimon a l’Olympia del 66. El gran debut i esclat internacional de Raimon a París. Ningú sap que va ser en JB Cendrós i Òmnium Cultural, qui va estar al darrere d’aquest debut.

Sí. Narcís Bonet per què ho sabia, això? Perquè havia sigut capellà. Es va secularitzar i en fer-ho, molt típic dels anys 60, es converteix en un activista cultural bestial. Era músic i se’n va a París exiliat a fer música. I es troben en el moment en què han tancat Òmnium i Cendrós busca un tresorer, algú que en aquell pis s’encarregui d’Òmnium Culturel París. Bonet es troba en Cendrós i li diu: “Què podem fer?” “Hi ha un noi de Xàtiva que l’hauríem d’ajudar perquè acabés d’esclatar”. És meravellós. Aquella xarxa que dèiem. Tot es va unint. Com aquesta, n’hi ha a milers. I en Fuster Rabés, des de Barcelona, està en aquesta tasca pedagògica, no? D’injectar-los aquesta vitamina F Fuster, de “no tingueu por, que això ja ho hem fet i funcionarà”.

Sí, a Esquerra Democràtica de Catalunya, partit fundat per ell amb altres persones. És la vertadera llavor de Convergència Democràtica, en què després militarà també. Tot això es perverteix una mica perquè mai perdonaran a algú com Jordi Pujol, que els ha implicat en estructures d’estat com Banca Catalana, l’Avui o l’Enciclopèdia Catalana, que després aposti per la política i ensorri alguna d’aquestes entitats com Banca Catalana, que és el que Madrid li demana. La gran pregunta és: “S’hauria pogut salvar el banc?”

Que sí. Evidentment, i per això en Cendrós té un atac de cor. Està ficat en els famosos 20 de Banca Catalana, juntament amb Josep Lluís Vilaseca. Aquells 20 que finalment són exculpats perquè no hi troben cap mena de res.

Li costa un infart. A ell i a tres més. És una decepció. “Tant que hem remat sota el franquisme i ara ens afluixem?”

I tant! “Ens convertim en una autonomia?” Això ja ho retreuen a [Josep] Tarradellas. Ja ho discutien als anys 60 en JB Cendrós i Tarradellas. Tarradellas està en contra d’Òmnium perquè diu: “La resistència soc jo, i estic a l’estranger. Els diners han de venir a mi.” És quan en Cendrós diu a Tarradellas: “Jo tancaré el pis d’Òmnium Cultural a París quan em surti dels collons.”

Aquest és en Cendrós.

Totalment, i molt injusta. Molt poc Fuster Rabés perquè aquí el que es demana és unitat, sense la qual totes aquestes entitats com l’Avui no haurien nascut.

Sí, totalment diferent. En Cendrós és un empresari que va a totes. És l’empresari del Floïd. Aquest producte es venia a 51 països, i ell aprofitava els viatges amb els distribuïdors per fer proselitisme catalanista a dojo. Visitava els casals catalans i hi posava calés. Era un home molt vehement. Un tipus dur. Un empresari que no se li encantava res. Un dels mecenes desconeguts més importants que hem tingut.