David Simon i el seu cosí jueu antifeixista, l’Isidor

No sempre es té l’oportunitat de conèixer de prop gent que admires. A Girona, per sort, sigui perquè culturalment és molt activa, s’hi apropen extraordinaris artistes internacionals de molts àmbits, com va ser el cas dilluns de David Simon, el creador de The Wire, considerada, si no la millor, una de les sèries més influents de la història televisiva. A la ciutat hi venia per segona vegada, també aquesta pel pol d’atracció que té El Celler de Can Roca. Ara, per participar en la primera entrega dels premis de literatura gastronòmica Roca Awards, que es van entregar el mateix dilluns de Pasqua. I, com va confessar, per tornar-li un dels “sis favors” que deu a Toni Garcia Ramon –un dels periodistes que hi ha rere l’organització d’aquests premis i la persona que li va facilitar complir el seu “somni” de poder dinar a cals Roca–, en el seu cas materialitzat en format xerrada oberta al públic al centre cultural La Mercè.

Mira si és influent el periodisme, encara que no ho sembli de vegades, que tot va ser arran d’un reportatge que li va publicar Garcia Ramon que se li van obrir les portes al desitjat (i cobejat) restaurant després que ho llegís una persona molt vinculada als restauradors. Des d’aleshores, això ja fa més de deu anys, els dos van forjar una estreta amistat. I com de gent generosa n’és ple el mon, Simon va aterrar dilluns convidat novament per Garcia Ramon i la complicitat dels germans Roca per compartir amb una trentena d’entusiastes militants que van aplaçar l’entrega de Mones una conversa conduïda magistralment pel professor i crític de cinema Daniel Pérez Pàmies i la traducció amb més pa que formatge de l’amic Garcia Ramon. Ni la ressaca que va dir tenir (imperceptible) va restar lucidesa d’un Simon que va fer repàs a la seva trajectòria i va regalar un grapat d’anècdotes i intimitats, com el lligam que té amb Espanya i el motiu pel qual va endegar l’esperat projecte de rodar una sèrie sobre la Guerra civil.

La gènesi va ser l’Isidor, un cosí seu que es va allistar voluntàriament al Batalló Lincoln de les Brigades Internacionals. Com li va explicar la seva mare i, més tard, va comprovar que fos veritat, es veu que l’Isidor, que era jueu comunista, no es va estar de pujar al vaixell que l’havia de portar a lluitar contra el feixisme, però aquell anhel es va trencar perquè la tieta que el cuidava el va acusar falsament de robar tres mil dòlars de la seva fleca i va quedar retingut a Rotterdam, des d’on va ser deportat als EUA. Tot perquè la bona dona no volia que cap familiar sota la seva responsabilitat morís al front, va especificar. Aquest episodi familiar, que es veu que va causar una fractura irreconciliable, el va fer interessar-se per un conflicte històric poc tractat a la ficció. Simon, amb tot, no acaba de veure clar que es pugui fer encara realitat i menys amb els temps que corren a l’Amèrica de Trump –a qui va qualificar de “gilipolles”, “imbècil” o “capsigrany”animat per les diferents traduccions que sentia–. “Sí, vull fer una sèrie sobre comunistes que van a lluitar contra els fatxes... Què coi ens demanes?”, s’imagina que li diran els magnats de les plataformes. Però hi ha un bri d’esperança: segons sembla, podria haver-hi l’interès ferm de la catalana Mediapro, però no recorda si havia begut massa aquella nit... Mentrestant, però, el prestigiós showrunner assegura que tirarà endavant si més no altres produccions “més viables i que donin menjar als meus, amb referència als treballadors de la seva productora d’on s’han forjat sèries tan destacades com Show me a hero, The Deuce, Generation kill, Tremé o La conjura contra America.

Precisament d’aquesta última, en va fer un llarg esment, perquè a banda de ser la que considera que té “més rellevància”, per l’actualitat política del seu país, és la que li va permetre apropar-se al seu admirat Philip Roth, autor del qual va adaptar el llibre que descriu en format distopia una Amèrica aïllada del món manada per un oligarca que demonitza les minories. “Almenys Charles Lindbergh [qui en la ficció esdevé president dels EUA derrotant Roosevelt] va ser un heroi a l’època, Trump només és un tros de merda des que va sortir de la seva mare per trepitjar el món”. Traducció literal.

Va tractar molts temes, com dèiem, però va rumiar abans de respondre a la pregunta de “si considera la gastronomia un acte polític?” a propòsit de la importància que té a la sèrie Tremé, centrada en la reconstrucció social de la Nova Orleans post-Katrina. Simon creu que els Estats Units s’han forjat a través de les “friccions” de múltiples orígens, les aportacions i la barreja d’aquesta diversitat cultural del país conflueix en una de pròpia, com es reflecteix en el soul, el jazz, el blues, el rock’n’roll... de la mateixa manera que en la gastronomia. “Grans aportacions dels americans com ho ha estat també el beisbol”, va dir tot rient, o “la democràcia, per molt que no passi pel millor moment”, va reblar més sarcàstic.

També va voler deixar clar que a banda de menjar bé i en bons restaurants li agrada allò més popular i, per què no el fast food. En canvi en el cas de la ficció pròpia sí que va reconèixer que sigui per la influència del periodisme o l’ombra del seu pare –que era un gran lector de diaris (tres al dia)– fa sèries que sap que han d’entretenir “però cal que expliquin coses, focalitzar un problema i que aquest es reflecteixi. No vull passar vergonya, ni tampoc que el meu pare es retorci a la tomba!”.

L’acte es va acabar amb una degustació de xuixos. Nosaltres, a la salut d’en David, l’Isidor i el pare i la mare que els va parir.