La festa rodona, amb sol, llibres i lectors

Sense sorpreses: va fer sol i una mica de caloreta i tot, es van vendre milers de roses, milers de llibres, i a sobre els títols més sol·licitats van ser exactament els que ja feia dies que tothom pronosticava: “El d’en Dicker, el d’en Cercas, el Cor fort, i l’última d’en Xavier Bosch”, com ho resumia un llibreter de Girona. Res no va sortir del guió fixat, cosa que potser diu poc de les aptituds literàries de Sant Jordi, per la falta de risc i esgarrifança, però moltes a favor de l’empenta de la tradició. Afigurem-nos el cas contrari: que hagués llampegat fort, no una estona, no, sinó tot el dia; que l’ambient tempestuós hagués fet desplomar dràsticament les vendes de llibres i roses, i que en l’estat de desànim general el rànquing l’haguessin acabat encapçalant uns convidats inesperats, què sé jo, La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, o Sota el volcà, de Malcolm Lowry. Potser, al contrari, hauria acabat triomfant més del que ja ho va fer un producte anomenat Com engegar a la merda de manera educada, d’una tal Alba Cardalda, que m’ensenya el dependent d’una altra parada de la plaça de Catalunya amb una expressió que tant podies interpretar com de resignació com de pregària silenciosa perquè, sisplau, continués fent un temps radiant per no aplanar més el camí al fenomen creixent dels coachs, youtubers, tiktokers i telepredicadors varis que assalten sense miraments les impremtes.

El cas és que “tot va anar bé”, que en una data com aquesta significa que res no es va moure de lloc. Els llibreters consultats a peu de parada, quasi sempre tan reticents a xiuxiuejar-te un nom o un altre perquè puguis anar avançant feina, estaven inexplicablement disposats aquesta vegada a revelar-te el secret més ben guardat del gremi, això és, el rànquing dels més venuts, i segurament perquè els gustos dels lectors diguem-ne de temporada, després d’uns quants anys d’indecisió, es tornaven a posar d’acord en la tríada guanyadora, que es repetia de taulell en taulell. Anoteu, els que sentiu interès per la cosa aquesta: La catastròfica visita al zoo, de Joël Dicker; Diagonal Manhattan, de Xavier Bosch, i Cor fort, de Sílvia Soler, rivalitzant tant com podien amb El loco de Dios en el fin del mundo, el llibre sobre el papa Francesc de Javier Cercas, que, no cal dir-ho, ha trobat una publicitat sobreafegida amb la mort pasqual del pontífex.

Darrere aquests títols que ningú discutia, en venien mitja dotzena més que et deien en una parada sí i una altra no: La muntanya del tresor, de Martí Gironell; Entre el paradís i l’apocalipsi. L’economia de la intel·ligència artificial, de Xavier Sala i Martín; A l’altra banda de la por, de Marta Orriols; L’assistenta, de Freida McFadden, el thriller psicològic “de què tothom parla” (sic); Aquest tros de vida (premi Ramon Llull), de l’actriu Estel Solé, i Somiàvem una illa (premi Sant Jordi), de Roc Casagran. Segons la loquacitat del llibreter o llibretera que t’atengués, podies assabentar-te que de “xavier-boschs”, expressat així, com si fossin mirós o picassos, o una bossa de patates xips, se’n venien, i molts, però menys dels que havien previst. Faig un exercici mental per calcular quina quantitat deu ser “menys de molts”, però m’entrebanco amb una xifra que intueixo igual d’astronòmica i ho deixo córrer. Potser perquè els agafo distrets (s’acosta l’hora de dinar i tanta estona al sol estaborneix una mica), alguns s’atreveixen a expressar la sorpresa que els “sant-jordi” i els “llull” tinguin tan poca tirada, venint com venen avalats per “premis de prestigi”. Em puja inesperadament de dins una onada d’esperança: ves a saber, aventuro, potser a partir d’ara, veient l’escàs negoci, es decidiran a premiar un altre tipus d’obres, per allò del risc i l’esgarrifança.

Els autors gironins, que jugaven a casa, tenien també la seva requesta, sobretot quan els tocava torn de signatures a les parades, com ara Gemma Busquets Ros, que hi arribava amb Matrioixques sota les bombes; Carles Ribas, amb El dia de la mort d’en Roberto Bravo; Pere Parramon, amb Fridtjof Nansen. Retratos, impresiones, o Lluís Lucero, amb el poemari Tàmiris i els jacints. Tenien, això sí, una seriosa competència amb el nou supervendes del tàndem criminal que formen els periodistes Tura Soler i Jordi Grau, que continuen triomfant amb Sense pietat, una recopilació de vuit dels casos més esgarrifosos que van cobrir a la secció de successos d’El Punt Avui.

Per més pronòstics que ens fem periodistes, llibreters i editors, però, i mentre unes 500 persones es manifestaven en defensa de la llengua, responent a la crida de la Taula per la Independència, mai no aconseguirem desxifrar el meravellós lliure arbitri amb què la gent tria el llibre que s’emportarà de la parada. En les dues hores llargues que vaig voltar per les del centre de Girona, vaig ser testimoni de la compra de tres “dickers”, dos “cercas” i una “assistenta”. La resta, prop d’un centenar, no constaran a cap llista, encara que molts eren també del típic espècimen santjordinesc, com ara l’esmentat Com engegar a la merda de manera educada, o Los 7 pilares del amor propio, d’un senyor que es diu Walter Riso i que va adquirir un home de mitjana edat molt estirat, molt mudat, que anava agafat de la mà d’una senyoreta igual de refistolada i un gosset repentinat que feia joc amb ells. Deu ser un llibre per regalar, vaig pensar. Era molt més entendridora la parella jove que vaig trobar en una altra parada: ella li llegia en veu alta, amb gravetat teatral, la sinopsis de la contracoberta, i ell l’escoltava atentament per entre les dues roses que abraçava al pit. El llibre era La cabana, l’obra amb què l’escriptor gironí Carles Sala va guanyar el premi de teatre Pare Colom. Si serveix per a un estudi sociològic, apuntarem que la majoria de lectores s’aturen en la informació de la contraportada abans de decidir-se; els lectors, en canvi, solen buscar una pàgina interior a l’atzar. Revela res de substancial, aquesta dada? No. Tot és absurd, menys els llibres. Alguns.