Miquel Pairolí regna més enllà de Sant Jordi

El desavantatge de la diada de Sant Jordi en poblacions com Quart (Gironès) és que tenen a tocar la xucladora capital, en aquest cas Girona. La sort és que alhora existeixen una comissió i un ajuntament que han trobat un antídot infal·lible: celebrar-ho l’endemà. I aquí ens teniu, aplegats al Museu de la Terrissa per escoltar com l’escriptor Lluís Muntada pronuncia una fonda i també emotiva conferència sobre “El temps com a vector dels dietaris de Miquel Pairolí”. És a dir, els tres llibres que ell va publicar sobre aquest gènere: Paisatge en flames (1990), L’enigma (1999) i Octubre (2010). La trobada no pot pas començar millor: Muntada obre un dels llibres que ha portat, en treu un cartró d’entre els fulls i assegura: “Encara guardo aquí el telèfon de contacte que el mateix Miquel em va apuntar el dia que ens vam conèixer. Quaranta-sis, noranta-u... i dos números més.” Rialla general de complicitat. S’ha de tenir molta estima i admiració per un col·lega fins al punt de guardar com un preuat tresor unes simples xifres manuscrites que d’alguna manera t’hi connecten per sempre més. Això és el que Muntada va aconseguir en aquesta particular jornada quartenca de Sant Jordi, que en Miquel hi fos present, com un més assegut entre el públic, satisfet i probablement una mica aclaparat de veure com el poble recorda cada any el seu millor referent literari i intel·lectual.

Però abans de prosseguir amb la xerrada d’en Lluís, aturem-nos un moment en el preludi previst pels organitzadors. Mesos enrere es van posar en contacte amb els tretze escriptors en actiu –no està gens malament aquesta densitat autoral per a una població de poc més de quatre mil habitants–, per fer-nos saber que aquest any els artistes locals i els alumnes de les escoles Santa Margarida i 9de4t farien creacions plàstiques sobre algun fragment de les nostres novel·les. El resultat llueix a l’exposició del museu com una comunió perfecta entre tots els veïns, uns escrivint, els altres dibuixant, pintant o retratant, és a dir creant artísticament a partir d’una creació literària. Es pot demanar més per a un Sant Jordi que en realitat és l’endemà de Sant Jordi?

Tornem al nostre ponent, que ara està destacant que “a en Miquel li hauria agradat celebrar el Sant Jordi d’aquesta manera; sempre se’n va apartar, dels focus mediàtics i massius, ell confiava en un concepte de la literatura basat en l’autenticitat”. I què va escriure en aquest diari, ja en la seva recta final, l’abril del 2010, sobre Sant Jordi, a la llegendària secció de L’Escaire? Doncs això: “L’impacte econòmic de Sant Jordi. Coneixeu els efectes milionaris en el comerç de floristeria i llibreria? I d’aquí no sortim. Som tan pobres que tot ho mirem a través de l’economia.” Avui Muntada se centra en el dietarisme de Pairolí perquè “és on hi mostra més els seus interiors literaris i intel·lectuals, que són oceànics. Sempre excel·lint en un gran afinament de l’instrument lingüístic, seguint l’estela de Verdaguer, Montaigne o Pla”. Muntada hi afegeix: “A vegades, quan estàs emborratxat de textos, va bé tornar a rellegir en Miquel Pairolí perquè és aigua cristal·lina. Un model de prosista, honest, intravenós. Un dietari reuneix obra i existència, és un reflex de la vida de qui l’ha escrit.” Tot seguit subratlla una altra qualitat de l’autor: “Quan parla de la mort ho fa insuflant l’alè de la vida.” Per això és pertinent llegir aquest fragment d’Octubre: “Ahir a la tarda vaig saludar l’home quan se n’anava amb el cotxe. Un gest amb la mà. Mai saps quan saludes algú per darrera vegada. Un dia. Tot es pot resumir en aquesta unitat difusa, sense contorns precisos, però tan real i expressiva: un dia. Avui ha mort l’home que vivia a Cal Moliner, que ahir vaig saludar.” Fa catorze anys que vam saludar per darrera vegada en Miquel Pairolí. Enguany compliria setanta anys.