Dimensions sísmiques d’Olot

El municipi d’Olot, com tots els altres espais concrets, té una dimensió que es regeix per la distància entre punta i punta i l’altura de volcans, arbredes i edificis. En la sessió de divendres, es va poder prendre mesures de la immensitat dels arbres (com més amunt, com més vertical, menys dimensió horitzontal, explicaven des de Xai específic #1: El bosc). També el passeig pel nucli antic tot seguint la proposta itinerant dels francesos Ex Nihilo, L’envers d’ici, parava compte de l’altura dels edificis (molts tapiats i pintats, però amb aire de runa, de sostres de canya desballestats). Aram Pou amb el CPCG havia plantejat, al bosc de Can Serra, que la humanitat es perd una dimensió si no puja als arbres (en realitat, els paleontòlegs expliquen que la capacitat de caminar dret i de no dependre dels arbres és el que va permetre l’evolució humana). La ciutat, en canvi, sí que ha entès que cal amuntegar famílies en pisos per fer més rendible la construcció.

Dissabte, va ser el torn de l’horitzontalitat. Perquè Hille Siljeholm convocava els espectadors, a les 7 del matí, al castell Sespasa, a Sadernes (la sessió del migdia es va anul·lar per la pluja). I a les onze, es convidava a una matinal amb bici per la vall dels volcans on s’enfilaven tres peces de dansa.

El Sismògraf, que s’acomiada aquest diumenge amb la festiva trobada de breus coreografies al parc del Nord, manté una notable empenta. Tot i que hagi de ser festival estratègic de Catalunya i que la programació s’hagi decantat cap a unes propostes més ecològiques i de vinculació amb l’entorn, és notable la presència d’artistes, programadors i, fins i tot, periodistes fent-ne el seguiment. Sense massificació, es respira una complicitat profunda.

Les distàncies a Sadernes eren de la dimensió de les panoràmiques on apareixen cabres abans que els alpinistes, més allunyats. Passejar incitava a contemplar la natura quan el dia despuntava. En canvi, la volta en bici recuperava dimensions humanes amb tres accions de dansa que regeneraven el folklore gallec (Un baile ceibe), s’enterraven sota un mur enmig d’un camp verd (The price of bricks) i retrataven un quadre agònic en un ritual d’entrega i sacrifici, tot enfangant cossos en un moviment que esquarterava el ball (Land empathy).

Les propostes de divendres (el festival havia començat una dia abans amb unes propostes que pràcticament es poden recuperar durant el cap de setmana) remetien a peces de connexió amb l’entorn. Al bosc, CPCG es desplegava deixant molt d’espai per escoltar la natura i projectant breus reflexions en cada estació, sempre provant de mimetitzar amb la natura o, pel contrari, mirant de sotmetre-la, a cops de destral. La segona sessió, ahir a la tarda, es va anul·lar per la pluja. Unes 80 persones van passejar pels viaranys estrets del bosc resseguint la colla que, com les noruegues Acting for Climate –que van adaptar el seu teatre físic i acrobàtic el 2022 amb el títol de Bark–, tenien estudiades la resistència de les branques per penjar-s’hi amb un somriure plàcid, com quan la canalla juga i trenca la convenció de caminar per terra: ells opten per desplaçar-se penjats a l’arbreda. La peça es clou amb una magnètica construcció. El tronc que han carregat alguns dels espectadors recupera la verticalitat, un ritual que recorda les estructures volumètriques de Jordi Galí, que sempre coronava lligant un pal amb una corda per acordar quina era la dimensió de l’escultura feta al davant del públic. Si la humanitat puja als arbres, si no és per motius recol·lectors o de poda, és perquè vol fer-ho; és una decisió arbitrària, que trenca codis i que es converteix en una alliberadora acció artística, la quarta dimensió més enllà del temps.