El passat no passa mai

Després de Viaje al cuarto de una madre (2018) i Los pequeños amores (2024), el tercer llarg de Celia Rico Clavellino, La buena letra , confirma que les relacions familiars, amb les seves tensions i dependències, ocupen aquesta directora, que, col·locant dones en el centre del relat, encarna una manera de fer cinema honesta i discreta, sense remarques dramàtiques i sentimentalisme barat. Hi ha alguna cosa diferent, però, en el nou film de Rico, que per primer cop no parteix d’un guió original propi, sinó d’una novel·la del malaguanyat Rafael Chirbes ambientada en un poble valencià després de la guerra civil. És així que, a més de no centrar-se en una mare i una filla com en el cas dels dos films anteriors, la història no transcorre en el present, sinó en un passat que, de fet, no ha passat. Fer palpable això últim era la voluntat política de Chirbes, que va publicar la novel·la el 1992 amb una idea: La bona lletra és la versió oficial del franquisme –però també de la Transició que va trair l’esperit republicà– que l’escriptor va contradir amb una narrativa de la no-reconciliació. Passats més de trenta anys, la mentida disfressada amb bona lletra persevera.

Tanmateix, la palpitació del polític en la intimitat d’una família potser es fa d’una manera tan discreta, tan el·líptica, en l’adaptació de Celia Rico, que s’acaba diluint la potència crítica de Rafael Chirbes. La protagonista és una dona (Ana/Loreto Mauleón) que, junt amb el seu marit (Tomàs/Roger Casamajor), ho fa tot per ajudar el cunyat (Antonio/Enric Auquer) quan torna a la casa després d’estar empresonat. Unes vides sacrificades que patiran una traïció que l’obra original vol que signifiqui més que una actitud personal. Hem de suposar que el film també ho vol, com s’hi han de suposar altres coses. Defenso un cinema que no ho digui tot, però en aquest cas potser es diu massa poc. Celia Rico, això sí, defensa bé una idea: les dones com a grans perdedores de la guerra civil.