Richard Gere i onze periodistes ‘actuant’ plegats

A set dies del començament del conclave en què s’escollirà el nou papa de Roma, el BCN Film Fest ens ha apropat a un altre líder espiritual, religiós i, en el seu cas, reconegudament polític: el dalai-lama. Ho ha fet a través de la presentació de Sabiduría y felicidad (Wisdom of happiness: a heart-to-heart with the Dalai Lama), que s’estrena als cines, en què l’autoritat suprema del Tibet i un dels religiosos més importants del budisme reflexiona sobre com es pot ser feliç en un món tan convuls com l’actual, on la por, la ira, l’odi i la violència prenen massa relleu.

També, donant altaveu al president de la Campanya Internacional pel Tibet, que és el productor d’aquest documental dirigit pels suïssos Barbara Miller, Philip Delaquis i Manuel Bauer (fotografia). Parlem de Richard Gere, una celebritat de Hollywood que fa anys s’ha compromès amb els drets humans i civils, entre altres causes. Un home aparentment tranquil, savi i atractiu, que no s’està de criticar Trump, analitzar el panorama polític internacional o fer un repàs de la seva trajectòria. I de forma empàtica, com vam poder comprovar el grup d’onze periodistes de la premsa escrita que el vam entrevistar plegats ahir.

Aquestes sessions de vis-a-vis amb directors o intèrprets tan famosos solen consistir en entrevistes grupals en què cada persona pot fer una pregunta o, amb sort, dues o tres. Si s’esplaien com és el cas de Gere, doncs això, només la pregunta del milió. L’actor nord-americà va començar la nostra ronda criticant el materialisme i les emocions negatives, per fer proselitisme d’alguns dels valors que defensa el dalai-lama, com ara prioritzar tot allò que és positiu i abraçar la comunitat en comptes de l’egoisme. “Ajudant els altres es contribueix a millorar aquest món. Les paraules del títol del film són saviesa i felicitat, que van juntes. Totes dues paraules són com les ales d’un ocell i per volar les necessites totes dues”, va declarar.

Tot el contrari del que fa Donald Trump. D’ell va dir que ningú no sap el que pensa. “No té cap mena de moralitat. És com un nen mimat a qui li agrada destrossar coses i sembla disfrutar del caos.” O la Xina, un país que considera que està molt callat, “perquè saben que el món està canviant i se n’estan beneficiant; en algun nivell estan fins i tot contents de tot el que passa, d’aquest món que s’està creant”. És més, creu Gere que el declivi de Rússia els permetrà quedar-se amb Sibèria. “Cada guerra que es produeix i cada vegada que els Estats Units es retiren d’intervenir, ells ocupen aquests espais i bosses buides. És un moment fantàstic per a la Xina”, va reblar.

Alguns vam posar un parèntesi i vam aprofitar l’ocasió per parlar de la seva professió i saber més sobre aquest món del cinema que tant ens té fascinats. Doncs ves per on que de Hollywood en va desmitificar el glamur per dir que és “un lloc com un altre, no és tan especial”. “Un lloc amb gent que hi treballa i on es fan pel·lícules. Hi ha molta pressió i estrès, però també molta diversió. No conec ningú que no ho consideri un treball, que dona per alimentar les seves famílies.” Pel que fa al seu primer record d’aquesta prolífica carrera que té com a actor, diu que va ser quan va pujar amb set anys a un escenari per interpretar el Pare Noel “amb un vestit cosit per la meva mare”. També recorda amb estima una professora de la Universitat de Massachusetts –“d’això ja fa uns seixanta anys”, va dir rient– com la primera persona que li va despertar confiança per llançar-se a actuar. Sobre si hi ha alguna pel·lícula de la seva llarga trajectòria –“sí, ja fa temps que sempre soc el més vell de l’habitació [té 75 anys, encara que no els aparenti]”, va replicar tot rient– de la qual se senti orgullós, l’actor va dir que no té resposta per molt que li ho preguntin tot sovint..., però es va acabar mullant i va indicar que, “probablement, Chicago”, perquè és “superdivertida”. De fet, també va dir que hi ha poques pel·lícules de les quals renegui haver-hi participat, fins al punt que assegura que no li ha quedat “res per fer”.

Amb tot, confessa que alguna vegada havia pensat per què no dirigir pel·lícules, com han fet tants altres companys. “M’havia passat pel cap. Actuar és més divertit que produir. Mai se m’ha tractat només com a actor. És una experiència col·laborativa la major part de les vegades. Els bons directors escolten. Els admiro perquè ells estan uns dos anys implicats en el projecte, abans i després que tu hi hagis treballat unes setmanes o uns mesos. Per això ara penso que no sé si seria capaç.”

Si li agradaria més estar caminant pels boscos?, es va autopreguntar, per respondre “doncs sí, és clar”, però alhora reivindicar també la seva tasca d’aprofitar la fama que té “per ser un representant i portaveu de Sa Santedat [el dalai-lama]”. Va ser, com dèiem, empàtic quan ens va interpel·lar tot indicant: “Tots estem aquí per treballar i això és una mena de joc. Tots som iguals; ningú no és més especial. Tots estem jugant. Jo jugo a ser una celebritat del cinema i vosaltres feu veure que sou periodistes; bé, de fet ho sou i jo un actor. Però estem actuant en el sentit més ampli, al mateix nivell.” I va afegir: “Suposo que també preferiu escriure quelcom positiu que no pas negatiu de l’univers que compartim.”

Tornant a la pel·lícula, també vam tenir ocasió, abans, en petit comitè, de parlar amb la codirectora Barbara Miller, que diu que al documental volien mostrar el coneixement del dalai-lama, com “una força que contraresta el que s’està veient en el dia a dia amb tanta violència i agitació”. ”Perquè el missatge del dalai-lama és que, tot i les dificultats que ha passat al seu país, no és una persona violenta i ens dona esperança.” Miller declara que ara el missatge del dalai-lama és més important. “Ell mostra que també hi ha homes diferents i no tot són Trump i Putin.” Miller destaca que el documental no és una biografia, sinó que tracta sobre el llegat del dalai-lama i que parla de tu a tu amb l’espectador. “Ell ens accepta a tots igual i la cosa que més m’emporto és aquest plantejament que no ens oblidem mai de respirar”, indica. “Hi ha moments que convé fer un pas enrere, respirem i sentim el nostre cos, i això és una de les coses que m’enduc.”

Recorda que estava molt nerviosa abans de l’entrevista, però quan va arribar el dalai-lama amb la seva amabilitat i fent bromes els va treure els nervis. A nosaltres, ens va passar el mateix amb Richard Gere, el nostre dalai-lama.