Harding en estat madur

En una setmana tan atapeïda com densa d’activitat concertística al Palau de la Música, on en pocs dies hauran passat noms com els dels directors Gustavo Dudamel i Philippe Herreweghe o els nostres O Vos Omnes i Cosmos Quartet, dilluns vam tenir l’oportunitat d’escoltar l’Orchestra dell’Accademia Nazionale di Santa Cecilia de Roma que des de l’actual temporada té com a director titular a Daniel Harding (Oxford, 1975). Molt temps ha passat, i sobretot molts concerts porta a les espatlles aquest director britànic, des de que va ser llançat al panorama concertístic avalat ni més ni menys que per Simon Rattle i Claudio Abbado. Harding forma part, per així dir-ho, d’una de les primeres generacions de directors que van fer de la seva joventut un actiu. A les portes de complir els seus cinquanta anys, hem de dir que Harding ens agrada encara més. Principalment per haver guanyat aquella soltesa i expressió de gest dels més grans directors i amb unes capacitats fora del comú on, a tall d’exemple, dirigeix de memòria. Un magnífic programa format per el Concert per a violí i orquestra en la menor, opus 53 (1879) d’Antonin Dvorâk (1841-1904) i la Simfonia núm.1 en Re Major ‘Tità’ (1889) de Gustav Mahler (1860-1911) van servir per escoltar els seus primers resultats amb aquesta històrica orquestra italiana que amb l’arribada de Harding ha presentat ja un enregistrament discogràfic de la Tosca de Puccini gens menyspreable.

Es va comptar per al concert de Dvorâk amb el concurs estel·lar de l’estatunidenc Joshua Bell (Bloomington, Indiana, 1967) que, com era d’esperar, va signar una versió extraordinària marcada per un virtuosisme fet fàcil i una expressió a flor de pell que va tenir en el segon moviment el seu zenit. Ben compactada l’orquestra, es van assolir moments de diàleg i complicitat, destacant-ne el diàleg amb la trompa. Només hi vam trobar a faltar uns aires de lectura més nacionalista bohèmia que centreeuropea. Aquest component és també el que també vam detectar en la lectura que se’ns va donar, a la segona part, amb la simfonia mahleriana on va haver-hi una mica de tot. Però per damunt de tot, una intencionalitat de Harding de saber extreure una lectura personal, arrelada a la tradició britànica en la interpretació de Mahler, tradició iniciada amb Leopold Sotokowski, i de saber extreure el millor de la formació italiana. Harding en estat madur.