Ànimes a patacades, l’exili etern

Les famílies es passen gens físics i també maneres de percebre la supervivència. La de La tercera fuga (que furga en clau de ficció en la realitat de la família de l’autora i directora Victoria Szpunberg) sembla que, a l’ADN, hi porti incorporada un esglai i una maleta per fugir dels totalitarismes. Que Szpunberg debuti a la Sala Gran és un dels trumfos d’aquesta temporada del TNC. Mai fins ara una autora de casa havia presentat en temporada una peça pròpia en aquest temple del teatre públic. La Sala Gran és temuda perquè obliga a una certa espectacularitat del muntatge i perquè demana una narrativa més clara per interessar un perfil de públic ampli i que l’ha de seguir des d’unes fileres que costa arribar-hi amb energia (per molt que s’amplifiqui els intèrprets). Si Josep Maria Miró en va sortir tocat (Temps salvatge, 2018), Pau Miró (Victòria, 2016) o Pere Riera (Barcelona, 2019) han tingut millor sort amb una narració a partir de fets de la Guerra Civil.

La nova proposta relata un segle de vides truncades, d’escapades urgents per salvar la pell. El cognom deixa un rastre que arrenca el 1916 amb la persecució jueva per part del comunisme estalinista en un poblat que ara estaria situat a Ucraïna. La peça acaba, de fet l’any 2022, amb la invasió russa i amb la hipòtesi que la implicació europea pogués significar una nova amenaça. L’excés narratiu encalla el ritme i no deixa que quasi cap rol desflori contradiccions. Pràcticament, només commou quan la mare argentina (Clara Segura) s’exposa per saber on para el seu fill. En el tercer quadre, que ja passa en una Catalunya actual, hi ha la paròdia de la joventut que s’apunta a tantes revolucions que no té temps d’enrolar-se en cap (Emma Arquillué es desdobla en un rol antagònic a la de la núvia entusiasmada a casar-se en el pogrom d’Ucraïna del primer quadre). El quadre final evoca una atemporalitat molt propera a la mort amb un terrabastall. Cau com un tro.

Szpunberg, l’autora, ha anat modulant el seu teatre, en el seu llarg periple fins a accedir a la Sala Gran. Si va perseguir peces d’una profunditat textual i formal (Des de Boys don’t cry del 2012 a l’Amor mundi, 2019), n’ha anat muntant de molta més clara recepció. Casos paradigmàtics són la coautoria de L’any que ve serà millor (2011); L’onzena plaga (2015); Mal de coraçón (2023) o el celebrat L’imperatiu categòric (2024). La màquina de parlar (2010 i 2022) és probablement una peça que la identifica per presentar una situació d’un futur distòpic ben poc plaent, exageradament absurd i desolador. El pes d’un cos (2023) és un treball que transmet la preocupació per la desaparició del pare, amb la presència de Carles Pedragrosa que, ara, torna a il·luminar, amb uns personatges paròdics adreçant-se al públic amb la sornegueria marca Indigest. Sobretot queda reforçat amb Olga Onrubia (Europa Bull), també habitual en el col·lectiu liderat per Jordi Oriol.

La direcció busca i troba l’espectacularitat i els moments de sarcasme (fent escarni dels tòpics dels argentins i també dels catalans). Szpunberg en té llicència per la seva doble identitat catalana i argentina. És un joc que refresca, però que dificulta disposar de profunditat dels personatges i que menysté el bon fer d’intèrprets com Sergi Torrecilla o Biel Rossell, per exemple. Per això, quan la mare posa en risc el seu cos, esdevé un punt catàrtic sobre el qual pivotarà l’emoció intensa de l’obra.

Szpunberg juga a fer que els intèrprets es desdoblin en papers que són les mares i tietes d’elles mateixes. Un encert. L’obra funciona tot i els meandres narratius innecessaris en el casament o les rèpliques gratuïtes al local Gotan de Buenos Aires. El futbol (amb el partit insuls Argentina-Brasil del mundial 82) està molt bé que quedi desenfocat, com un escenari conegut i recordat de lluny. La violència esclata en el que podria ser la tercera fuga. Els cossos són vulnerables i anònims a les fosses. La proposta aposta per ser implacable, com ho és la història. Però l’art demana aire, opció a una fugida. Cada cop hi ha més poblacions per les bombes (amb Gaza i Ucraïna ben presents al cor d’Europa) que es veuen empeses a l’exili. L’herència, maleïda, sembla créixer; ningú la sap aturar.