estrenes de cinema / comèdia dramàtica
Maria Ripoll adapta el dol lluminós i imperfecte escrit per Milena Busquets
“Va ser més una necessitat personal que no pas la idea de veure-hi una pel·lícula quan el vaig llegir.” La cineasta Maria Ripoll (Tu vida en 65’, Ahora o nunca) va llegir fa deu anys la novel·la de Milena Busquets También esto pasará (Anagrama) i es va sentir immediatament identificada amb la protagonista, una dona de classe acomodada que perd la seva mare. “Quan el vaig llegir, just havia mort la meva mare i em vaig sentir molt identificada amb el personatge de la Blanca de la novel·la –explica en una entrevista a El Punt Avui–. Sobretot perquè és un dol imperfecte, un dol no convencional, perquè la Milena parla de la relació entre mares i filles amb molta veritat, i em va entrar per cada porus de la pell. Va ser molt impactant.”
Avui arriba als cinemes amb el mateix títol, También esto pasará , després de passar pels festivals de Màlaga i BCN Film Fest. L’actriu Marina Salas interpreta la protagonista, al capdavant d’un repartiment que inclou Susi Sánchez, Carlos Cuevas, Sara Espígul, Andrea Trepat... Adaptar-lo al cinema no era una tasca fàcil, per dos motius: “És un repte perquè és un llibre molt de pensament, molt introspectiu, amb poca acció”, i perquè “el món imaginari del lector mai no serà com la realitat que presenta l’audiovisual; el que t’has imaginat queda dins de la imaginació, i el cinema proposa quelcom molt tangible i real”.
Pel·lícula lluminosa
También esto pasará s’ambienta a Cadaqués, a la casa familiar de la protagonista, i és una pel·lícula molt mediterrània, però no en el sentit del dol antic, d’àvies vestides de negre plorant. “El dol per una mare des del punt de vista d’una filla no s’ha explicat gaire, sempre s’ha mostrat des d’un punt de vista masculí –comenta Maria Ripoll–. Ningú no ens explica com s’ha de sentir un dol. I aquestes contradiccions per on passa ella són molt femenines, molt nostres. Nosaltres som circulars, dubtem, tenim les nostres idiosincràsies i les nostres maneres de ser, i ens van imposar ser d’una manera que potser no som. Si estàs tancada a casa, plorant, vestida de negre, potser no és com s’ha de passar un dol, o és el dol que no m’interessava explicar.” Per contra, li interessava explicar “el dol de la Blanca, que s’escapa del dolor a través del sexe, dels plaers de l’estiu i d’intentar créixer i conèixer-se a si mateixa”. “És tan gran el que sents –continua–, i tan dolorós, que t’escapes, no vols sentir. Ella s’escapa a través de les reunions amb els amics, d’estar amb la família, d’un bany a la platja... S’escapa a través dels plaers de l’estiu.”
Per això, el resultat és atípic per a un film de dol: “En els moments més dolorosos de vegades hi ha humor, situacions surrealistes... M’agrada aquest dol imperfecte, mal fet. Aquesta manera d’explicar tan femenina que té la Milena a la novel·la, en què em vaig sentir totalment reflectida.”Maria Ripoll recorda que el seu dol també va ser lluminós, en certa manera: “Precisament, la meva mare també va morir un 14 de juliol, i al tanatori hi havia una llum que et feia pensar: «És el dia més trist de la meva vida i tinc aquesta llum i aquest estiu a sobre.» Aquest contrast crec que reflecteix molt bé per on passa la protagonista, que va des del més profund i la tristesa més gran fins a la cosa més etèria, més lluminosa, més lleugera.”La cineasta ha volgut fugir d’una història elitista, de classe: “El que intentem transmetre amb aquesta història va molt més enllà de si pertanys a una classe social o si vas a la platja de Cadaqués o a la platja del Llobregat. És sobre el sentiment de la pèrdua. Llavors, sí que és veritat que passa a Cadaqués, però un dol a Cadaqués és un dol, la buidor és la mateixa, i la buidor que sent la Blanca és immensa. Són sentiments universals.”Cadaqués ofereix un marc ideal per a la història: “És un escenari molt bo per explicar aquesta ànima trencada: les pedres del cap de Creus, el mar tan profund, el vent... Jo crec que Cadaqués té una energia molt especial i molt escaient per explicar aquesta buidor i aquesta ferida que té la protagonista. No deixa de ser una pel·lícula molt mediterrània i molt lluminosa, que té cert espai per a l’humor, però aquesta base rocosa, amb les ferides que tenen aquelles roques del cap de Creus, a mi em semblava un paisatge molt idoni per explicar aquesta història.”