Vicenç Pagès, festa perpètua

Costarà oblidar-lo per moltíssimes raons que ens farien lliscar cap a la nostàlgia i la memòria personal, però almenys n’hi ha una en la qual hauria de coincidir tothom: per temps que passi, llegir Vicenç Pagès Jordà continua assegurant el contacte amb la bona literatura i una manera tan recta d’entendre-la, que sembla que no pugui existir-ne cap altra. Quan exercia de crític i professor, era tan convincent en les seves afirmacions, i les exposava amb tanta claredat, que per dir-ho a la manera d’un crític d’art quan va descobrir una escultura perfecta, “no li surt cap línia morta”. Curs de prosa, el llibre que acaba de publicar la Diputació de Girona dins la col·lecció Josep Pla, reuneix els vint-i-sis articles que va ser a temps d’enllestir de la sèrie del mateix títol, continuadora de la dels Clàssics revisitats (reunits també en volum el 2018), més tres que ja tenia a punt i van quedar inèdits a la seva mort. Són veritablement un manual d’escriptura (i també de lectura) sense afany programàtic ni de dictaminar sobre allò que seria correcte i allò que no ho és, i per això continua sent tan invitador, en el sentit que no imposa, sinó que proposa, a partir de la seva experiència com a escriptor i guiat, com declara, per “un únic criteri, subjectiu, però ferm: el de la qualitat”. El plaer, encara que no ho digui, és un altre dels principis rectors.

Els 26 capítols aplegats ara en llibre van aparèixer a la Revista de Girona entre el 2018 i el 2022, i representen només la meitat de la cinquantena llarga que tenia previst anar lliurant cada dos mesos fins a completar la sèrie. El professor Enric Sullà, que ha pogut consultar l’arxiu personal de Vicenç Pagès i ha tingut cura de la present edició en estreta col·laboració amb Camil·la Massot Kleiner, la dona de l’escriptor, revela que en el pla de l’obra hi constaven altres capítols dedicats a les màscares, a l’assaig o a les comparacions en l’obra de Pla, un dels autors més citats, tot i que, com assenyala Sullà, en la part que va poder completar la tria d’escriptors, tots d’origen gironí, “és clarament àmplia i generosa”, com també la dels temes que aborda, que van des del conte a la novel·la, i de la no-ficció i l’autoficció al dietari i el periodisme literari, però també de les descripcions, de la ironia, de les metàfores, del retrat de personatges, de l’al·legoria, de l’art de la suspensió, del domini lèxic, de les citacions o epígrafs i d’una de les seves flaqueses: l’evocació de les olors, “les de l’estiu, la tardor o el passat”, com diu en un dels textos. En els tres articles que va deixar acabats però inèdits, tracta tres temes fonamentals: la construcció de la frase (ni curta ni llarga, sinó adequada al contingut), les correccions dels originals (sovint d’efectes fatals) i dels adjectius en Josep Pla (la famosa sèrie de tres “de diferent personalitat”, els que sobten perquè no pertanyen al camp semàntic del substantiu, i la seqüència “amb un cert ritme i sorpresa final”).

Com la bèstia literària que era, que sovint feia l’efecte de conèixer tots els llibres que s’havien publicat, es permet establir associacions insospitadament fèrtils, posant en relació, per exemple, Caterina Albert amb Adrià Pujol Cruells, Ponç Puigdevall amb Robert Coover, o Alícia Kopf amb W.G. Sebald. Ell mateix, conscient del desconcert que podien suscitar determinades associacions entre autors allunyats tant en el temps com en la intenció, argumenta que allò que tenen en comú és que “encerten la forma idònia per vehicular la matèria”; és a dir, “la prosa modèlica, la tensió narrativa i la bellesa que en resulta”. A vegades ajuda a fer esmenes a la totalitat a certa formació escolar rebuda a propòsit del cànon, com en el cas de Solitud, de Caterina Albert, ficada al calaix modernista pel fet de plasmar “l’enfrontament entre un individu que vol ser lliure i les forces col·lectives que ho impedeixen”, fórmula que també serviria, com observa amb perspicàcia, per al Quixot o 1984, de George Orwell. En un exercici comparatista poc usual, Marià Vayreda, Carles Fages de Climent, Salvador Dalí, Josep Pla, Gaziel, Salvador Espriu o Alexandre Deulofeu confraternitzen amb autors de “més cap aquí”, per fer servir la seva expressió, com Maria Àngels Anglada, Miquel Pairolí, J. N. Santaeulàlia, Antoni Puigverd, Damià Bardera, Mar Bosch, Jordi Dausà, Sebastià Roig, Toni Sala o Miquel Berga, sense que calgui justificar-ho, que sovint és la manera guerxa de demanar perdó, si no és per la qualitat compartida de la seva escriptura.

Ja no arribaran, per desgràcia, gaires més inèdits de Vicenç Pagès, “el Mestre”, en majúscula, com en diuen amb reverència i afecte els seus lectors, però tampoc en tindrem més de Txèkhov o Kafka, per esmentar només dos dels escriptors va llegir millor, i aquesta falta de notícies fresques no ens els fa pas més llunyans ni prescindibles. Potser Vicenç Pagès és ja és un d’ells: un clàssic que, per a sort nostra, perpetua la festa.