Tres metrònoms als espectacles del Trapezi

A Fira Trapezi, s’hi ha d’anar compassat. Quan les directores Alba Sarraute i Cristina Cazorla posen un títol a la graella és perquè ja el veuen fet i preparat per a pujar als escenaris amb solvència. És la millor carta de presentació per a garantir gires de creacions que s’han anat pensant, sovint, amb més d’un any de digestió. El que ja sobta més és que en els tres primers espectacles tancats de sala, coincidissin tres metrònoms a l’escena. Aquesta és una primera crònica del festival que encara s’allarga fins diumenge (tot i que el gruix seran les nits de divendres i de dissabte).

Xampatito és un artista singular. Només pel seu pentinat i la seva alçada ja imposa una aura d’artista. Després d’un enginyós espectacle de rebot de pilotes (Só) aquest gallec arriba a Reus amb Compaña. En realitat, és un nou solo amb alguns personatges (ninots) que els hi donen falses rèpliques. En el seu estudi les figures proporcionades per a practicar el dibuix sense model se succeeixen quasi obsessivament i dels armariets en surten rostres que vomiten boles que serviran per a fer més complex el seu joc de malabars. De fet, la cadència per llançar les boles ha de ser precís per garantir que hi haurà temps per reordenar els dibuixos de trajectòries. Ara, sobta que enmig del quadre aparegui un grapat de metrònoms que disparen la seva rítmica tan bon punt es desbloquegen. Un joc màgic que contrasta amb el divertit deliri d’un mur de cinc còpies de l’artista Jesús Velasco per fer play back de tot un Super trouper dels Abba. Aquest número faria feredat a l’Eurovisió d’aquest dissabte!

El segon metrònom ve dins de l’espai sonor d’un muntatge preciosista dels occitans Betes de foire: Décrochez-moi-ça. Fan passis als vespres, fins demà. A dins de la carpa, un multiinstrumentista es desplega en formes d’aportar cançó i ritme a quadres que tenen un to juganer. Hi ha jaquetes de vellut i alguna de lluentons, de les que brillarien a l’exposició de La Cubana al Palau Robert. Com si fos un bombó, es tracta de combinar a diferents proporcions el plat seleccionat. La mirada un punt assassina i desconfiada del malabarista de barrets. El posat d’autosuficiència i control de la seva companya de pista al costat de les incursions sonores i creïbles i d’un mosso de pista dels que gaudeix del que fan els altres i que assumeix la responsabilitat de tenir tot l’attrezzo al moment amb una devoció un punt malaltissa.

En un vestidor de centre comercial es devien haver produït escenes delirants com la de no decidir-se per quin barret triat. Com la de posar-se una jaqueta nova de trinca per sota de la vella pròpia (per endur-se-la d’estranquis). O que busca combinats deixant-se enamorar pel mirall sense tenir en compte les cues i el pas del temps. Décrochez-moi-ça és un espectacle de circ que té més d’espectacle que de circ. Amb un joc final de fregolisme dins d’una llanterna màgica que justifica bona part de l’estètica. La relació dels personatges és intermitent i troba complicitats amb mirades i advertències a públic. Les coses bones, com els bombons, agraden a tothom.

El tercer metrònom apareix, metafòricament aquest cop, amb un muntatge que es presenta a Reus i que estarà al cartell del Festival Grec. Tenet juga amb una dramatúrgia fràgil sobre el veure i el mirar. Un relat que els porta a una aparent discussió que acaba amb els aeris pujant a les espatlles dels portors. La veritat és que el repte de fer un exercici amb l’única especialitat dels portors és majúscul i està prou ben resolt. Eunoia Kolektiva s’ha atrevit a fer allò dels emprenedors: proposar un tipus d’espectacle de mitjà format que no abunda al mercat, amb una única especialitat.

Amb els mesos d’assaig i recerca, han trobat una forma elegant i gens efectista de construir una coreografia de moviments que aporten aire a les construccions de mà a mà, amb pilars de tres mortals, salts i vols. Ara falta que treballin per assegurar els exercicis. Es percep que hi ha molta més seguretat en el duet de dos artistes que fa temps que treballen junts i encara són febles algunes accions acrobàtiques de grup. Només cal temps, com el que marca el metrònom (en el seu cas (un portor subjecta un aeri que va movent les cames estirades de l’espatlla dreta a l’esquerra i viceversa).

En el seu mirar i veure hi ha un element molt ben trobat: una mena de plataforma (el perfil podria recordar a una roda Cyr, però té forma de mòbil. I amb un interior d’alumini que reflecteix com un mirall. L’obsessió de les selfies (i de gravar totes les representacions per immortalitzar els moments) obvia que, mentre, s’escola la intensitat de l’art fora de pla: Bona troballa i coincidint amb la seva senzilla argumentació.

L’altra sorpresa és la de fer pujar al públic a què participi de les acrobàcies. Hi ha unes ganes de joc que és tot un privilegi provar-ho sempre molt ben acollit i protegit pel col·lectiu. De fet, uns minuts abans, una colla inexperta que rondava la quarantena que no paraven de gravar des del darrere de plaça Mercadal, entre glops de cervesa s’havien dit, irònicament: “Ho provem de fer aquest dissabte a casa?”)

Que tots els espectacles han de tenir ritme perquè atrapin l’espectador és d’aquells elements que les direccions es prenen com al primer manament en la seva llibreta de notes. Certament, el ritme es produeix amb els canvis de velocitats, amb els girs dramàtics, amb les sorpreses que coneix l’actor, però descobreix el personatge juntament amb el públic. L’art esdevé quan es trena la cadència dels metrònoms.