El final d’una saga, la fi d’una concepció de cinema espectacle

En els llibres de narrativa sobre el cinema clàssic existeix un concepte anomenat dead end que es refereix a aquell moment en què les causes i els efectes del relat s’esgoten i no hi ha res que pugui fer marxa enrere. El conflicte ha arribat a unes dimensions que o bé hi ha la salvació de la humanitat o bé es dona la seva destrucció. En les sis entregues anteriors de la saga Missió impossible –la setena era la primera part d’una història que acaba de culminar– ens trobem molts dead ends i hem vist com, mentre el cronòmetre feia el compte enrere, Ethan Hunt (Tom Cruise) era capaç de salvar la humanitat. Malgrat tants finals i tantes redempcions, mai ens havíem parat a considerar quina era la conseqüència que comporta la salvació, ni si Ethan Hunt era més que un heroi de ficció o si estem davant d’una figura messiànica que ens assegura que, malgrat que el mal s’imposi, l’esperança sempre serà possible. Misión imposible: Sentencia final és l’últim dead end. Aquesta vegada ens queda molt clar que, si no es troba una clau en el submarí atòmic Sebastopol, l’Entitat s’apoderarà del món, començarà una guerra nuclear i la fi estarà a punt d’arribar. Malgrat això, aquesta ficció, que s’apunta des del primer moment, resulta una cosa més que una simple especulació: per primera vegada a la saga, qualsevol semblança entre el món que es descriu i el nostre present no és pura coincidència. La intel·ligència artificial s’està apoderant del coneixement, la veritat ha desaparegut de la política, els nous predicadors estan usurpant el poder i l’Entitat ha començat a controlar-ho tot. No ens resulta reconeixible aquest món que presenta Missió impossible?

A diferència d’altres pel·lícules, Christopher McQuarrie decideix utilitzar una part significativa del seu metratge per dir-nos quin pot ser el paper d’un messies en aquest univers. Ethan Hunt no és cap superheroi, sinó un ésser amb les seves debilitats, amb un destí prefixat. Mentre superava tota mena de proves també creava situacions compromeses i s’anava apartant del món oficial. Misión impossible: Sentencia final va donant explicacions de les diferents vies que emprèn, de les accions realitzades en el passat i de la veritable significació que posseeixen aquests metratges ultrasecrets que es destruiran al cap de pocs segons. La veu que li encarrega l’última missió és la de la presidenta dels Estats Units, que conscient que el temps s’està esgotant recorre a aquest agent paral·lel –i als seus amics– per arribar al final. L’Entitat ho té tot a punt, el malvat Gabriel –potser un Elon Musk llatí– està disposat a tot. La partida pot començar, però fins a més de mitja pel·lícula gairebé no hi ha hagut cap acció, ni cap persecució, ni cap dels set pieces que han caracteritzat la saga. Tot sembla estar a punt perquè l’últim acte de salvació del món estigui acompanyat d’un quíntuple salt mortal sense xarxa. Després d’una escena de busseig a les profunditats de la Terra passem a les altures. No és una persecució, sinó un duel a les altures. Si la primera part de Missió impossible 7 acabava en un tren, com si fos una actualització d’El maquinista de La General, de Buster Keaton, aquesta acaba com una actualització d’Alas, de William A. Wellman. El millor cinema d’atraccions brilla amb tota la seva esplendor, com només pot brillar el millor cinema d’acció en una pantalla gran. De totes maneres, malgrat la perfecció que demostra Tom Cruise en el trapezi i el treball impecable de direcció de Christopher McQuarrie, hi ha alguna cosa de crepuscular en l’escena. La pel·lícula no és només l’últim capítol de la millor saga d’acció que ha donat el cinema en els últims anys, sinó que té alguna cosa de retorn impossible. Sembla com si fos el cant del cigne d’una forma de blockbuster basat en l’equilibri a la pista que està llanguint. Amb Misión imposible: Sentencia final no només mor una saga, sinó tota una determinada concepció del cine espectacle. Ethan Hunt pot salvar el món, però en aquest present difícilment Tom Cruise podrà salvar, a pesar del seu notable i apassionant afany, el que queda d’aquest cinema d’acció amb què alguns hem crescut.