Un mestre i una referència

Hi havia ganes de tornar a escoltar, de nou, a Barcelona, el pianista austríac Rudolf Buchbinder (Litomerice, 1946). I el bon aspecte de públic que oferia el Palau de la Música, dimarts al vespre, així ho va ratificar. Però més enllà de la presència d’aquest cobejat pianista, que compta amb una discografia impressionant, s’hi sumava un programa monogràfic dedicat a Ludwig van Beethoven (1770-1827) amb la programació de quatre de les seves Sonates, tres de les quals celebèrrimes i populars: les conegudes amb els sobrenoms de Clar de Lluna, Patètica i Appasionata.

No serà la primera vegada on es lloï el pianisme de Buchbinder pel seu control tècnic, virtuosisme fet fàcil i una manera de fer que, ràpidament, ens porta a pensar en les grans referències del pianisme austríac com podrien ser les de Paul Badura-Skoda, Friedrich Gulda, Jörg Demus o Alfred Brendel. Però en Buchbinder tot interpretant Beethoven passa una cosa força infreqüent. Les seves versions no es limiten a ser versions destinades a ser escoltades per persones amb un grau d’educació musical, sinó que semblen buscar un grau d’emotivitat semblant al que devien haver gaudit els contemporanis de Beethoven en escoltar-lo. Potser sigui aquest el quid de la qüestió de Buchbinder i que explica tant el seu caràcter llegendari com el fet que aquest austríac és una de les autoritats, sense pal·liatius, pel que fa a la interpretació pianística beethoveniana. Un mestre i una referència.