Sense certeses, els monstres breguen per sortir

M’afanyo tant per por de fer tard, que acabo arribant a la Facultat de Lletres de Girona encara amb vint minuts de coll, que em donen temps de fer el cafè al bar abans no comenci la primera jornada del seminari que la Càtedra Ferrater Mora de pensament contemporani dedicarà al llarg de la setmana al fotògraf i assagista Joan Fontcuberta. Mentre avanço entre les taules del claustre que porta a la cafeteria, totes plenes d’estudiants just havent dinat, em fa l’efecte que el reconec assegut en una d’elles, amb una camisa de quadres normal i corrent, sense cap formalitat. Deu ser per això que ho descarto: em dec haver confós. Un convidat il·lustre com ell, i entengui’s aquest “il·lustre” en el sentit més respectuós de la paraula, sense gota de sarcasme, no pot ser que estigui tot sol al claustre de Lletres, repassant els papers de la conferència que ha d’impartir d’aquí a menys de mitja hora, davant una tassa de cafè amb llet, les restes d’un entrepà i vestit amb una camisa de quadres. Entro al bar, demano el meu tallat (un euro per un tallat, déu meu: he rejovenit més de vint anys!) i, quan surto, l’única taula que queda lliure per instal·lar-m’hi és la del costat d’aquest Fontcuberta fals que em miro una mica de reüll, com una assetjadora inquietant, fins que es revela com el Fontcuberta verdader perquè arriba el director de la Càtedra Ferrater Mora, Joan Vergés, tot atrafegat demanant-li si feia gaire estona que s’esperava, i al cap d’un moment, també l’assagista Ingrid Guardiola, una de les padrines d’aquestes jornades, junt amb l’arxiver i cronista de la ciutat, Joan Boadas, i el professor d’estètica i president d’Òmnium Xavier Antich. Sé, des d’aquest moment, que la crònica haurà de començar aquí, en aquest equívoc, en l’aparença de normalitat fins i tot banal que adopta la intriga i el desconcert, però abans d’escoltar la seva intervenció encara no sé fins a quin punt aquesta escena tindrà relació amb les “Gramàtiques de l’anomalia” que d’aquí a poc exposarà a la Sala de Graus, quan Fontcuberta desveli la possibilitat que els documents de certitud ho siguin també de la fantasia i la invenció, i que tot allò, doncs, que atribuïm a l’atzar, sigui aquest meravellós o sinistre, no pertanyi al capdavall sinó a l’estatut de la ficció.

M’hi esperava més gent. A la meva època, i d’això en fa vora quaranta anys, quan venien convidats importants a la universitat, i Joan Fontcuberta n’és un d’importantíssim, els estudiants (i els mestres) ens apilonàvem fins i tot als passadissos per escoltar-los. Ara tot es troba a les xarxes i així t’estalvies de ser-hi. Però et perds la gràcia de viure-ho, et perds la veu amb què et parlen, et perds fins i tot el tallat a un euro. I també algú tan honest com Joan Fontcuberta, que comença definint-se com un “fabricant d’imatges”, no pas un filòsof, que no sap ben bé què fa en una càtedra tan saberuda com aquesta on només podrà oferir “lliçons de coses”, com pregonava una vella enciclopèdia de 1933, diu, i explicar com ha après a raonar gràcies a les imatges, als seus equívocs, les seves astúcies, la seva poètica a vegades tan trista que també es degrada, s’esquerda, s’esvaeix, i acaba revelant que sota una imatge no hi ha cap misteri, sinó només una altra imatge esperant que algú l’expliqui, que la narri, que se’n serveixi per construir un relat convincent sobre allò que abans en dèiem un món, encara que sigui mentida. “El vell món està morint. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur neixen els monstres.” La citació atribuïda a Gramsci amb què va obrir la conversa, portada al present, no fa sinó corroborar, segons Fontcuberta, que la fotografia com a dipositària de veritat i memòria s’està acomiadant, mentre en el món nou, sense seguretats on aferrar-se, “els monstres breguen per sorgir a la llum”.

N’explica una, d’aquestes històries formidables que la fotografia ajuda a fabricar. Amb el també fotògraf Pere Formiguera, una nit de tempesta, mentre vagarejaven per la costa d’Escòcia (sempre llampega en els somnis torbadors, com a les novel·les gòtiques), van descobrir al soterrani del casalot on van refugiar-se l’arxiu prodigiós d’un zoòleg muniquès, Peter Ameisenhaufen, que s’havia especialitzat a l’Europa d’entreguerres en malformacions genètiques. Entre les criatures aberrants que el doctor Ameisenhaufen (traduït de l’alemany, “formiguer”) havia arribat a documentar, hi havia des d’una perillosa serp amb potes (Solenoglypha polipodida) fins a un mol·lusc amb extremitats manuals (Micostrium vulgaris) que el capacitaven per pescar a cops de garrot, o un mico amb anques de cavall (Centaurus neanderthalensis) que havia aprofitat una rudimentària conquesta del llenguatge per llegar el seu cos a la ciència. Dr. Ameisenhaufen’s Fauna (1988), el treball de documentació que van elaborar Fontcuberta i Formiguera a partir del seu “arxiu trobat”, va ser exposat a diversos museus de zoologia de tot el món, i també al MoMa. A vegades, els visitants percebien l’argúcia a la tercera o quarta imatges, però en d’altres no s’adonaven de l’engany fins que arribaven a l’última: la d’un elefant volador. “És el nostre best-seller”, va admetre Fontcuberta, que recordant els seus orígens en el camp de la publicitat, va admetre que li havien ensenyat a “mentir bé”. Posar en evidència la tensió entre la facultat probatòria que s’atribueix a la fotografia, com a portadora de certeses, i el sentit comú és un dels eixos recurrents del treball de Fontcuberta, junt amb la memòria i els tractes amb la veritat. En projectes expositius com Fauna o també Herbarium, on s’inventava un atles d’espècies vegetals compostes a partir de detritus industrials però servint-se de la retòrica gràfica de la Nova Objectivitat, s’hi afegeix, a més, la mediació de la institució museística, que contribueix a la credulitat de l’espectador en dotar l’objecte, imaginari o no, d’una aura sacralitzada.

En realitat, les “Gramàtiques de l’anomalia”, títol de la primera sessió del seminari, tenien a veure tant amb els significats latents de les imatges com amb la categoria d’allò monstruós, un altre dels temes que fascinen Fontcuberta, des dels tractats naturals renaixentistes, amb el seu compendi de malformacions, on “ciència i fantasia anaven de bracet”, o la seva incorporació als gabinets de curiositats per alimentar alhora la meravella, el misteri i la por, fins a la seva secularització moderna, transformats en espectacle a circs i fires ambulants, on “l’exhibició d’éssers infeliços servia de teràpia de les pròpies flaqueses”. Errors de la creació o criatures del diable, el monstre permetia identificar el bàrbar, el diferent, però un cop implantat en l’imaginari popular, acaba reflectint “una barreja de celebració i temor enfront d’allò grotesc i macabre, amb una visió romàntica que pot desembocar en la reversibilitat de la condició monstruosa”, quan la maldat s’identifica amb aquells que no tenen tara aparent. Avui, les velles parades de monstres han estat substituïdes pels parcs d’atraccions i el cinema de dinosaures, que han rellevat el mite del drac, segons Fontcuberta, però s’han instal·lat sobretot a internet, “el gran guinyol” on “l’excepcionalitat, sovint amb modificacions molt vistoses del propi cos, ja no és un símptoma de marginalitat, sinó un imperatiu vivencial i polític”.