“Es nega el dret fonamental a la pròpia història a tot un poble”

Hi ha un tema de context. A Europa, els museus que tenen col·leccions d’origen colonial ja fa temps que s’estan posant les piles per fer aquesta recerca sobre la procedència, saber què tenen i què han de fer amb el material. En museus d’Europa ja hi ha hagut reclamacions formals de restitució. Aquí també s’havia de fer l’estudi per un tema de responsabilitat, ja no només per si s’ha de fer restitució o no. Cal fer passes fermes i calia avançar-se, perquè cada vegada hi ha més consciència i arribarà el moment en què, lògicament, la gent reclamarà aquest material; o no, perquè al final tampoc es tracta de si es reclama o no, sinó de posar-hi ordre.

Sí, als anys noranta, Leandro Mbomio, que va ser ministre de Guinea Equatorial després de la independència, ja va fer una reclamació. Ell era artista i havia estat estudiant a Barcelona i va veure tot el material que hi havia al Museu Etnològic i en altres. Quan va ser ministre va dir: “Ep, aquí hi ha tot un material que és de Guinea i s’ha de restituir.” Va fer una reclamació al Museu Etnològic de Barcelona i al d’Antropologia de Madrid.

Sembla que sí que es va fer un retorn, però no se sap on van acabar les peces. Hi ha molts buits. Es va fer d’una manera molt poc formal. Hauria de ser fàcilment traçable una cosa així, i hauria de ser consultable també, però no ho és.

Primer cal determinar què entenem per il·legítim. Que hi hagi un tiquet de compra no vol dir que sigui legítim. Per això, d’una banda, cal veure quin recorregut ha fet cada peça, per quines mans ha passat, quin intercanvi econòmic hi ha hagut... Però després també cal una anàlisi del context. Per exemple, si una persona donava peces rituals perquè alliberessin el seu fill de la presó, aquest és un context específic; o si simplement per ignorància les transaccions es valoraven amb pocs diners... També hi havia tot allò relacionat amb l’Església: per expiar els pecats havies de portar objectes a l’església, i després l’església feia el seu negoci. És important l’anàlisi, i per això té molt sentit que hi hagi historiadors i antropòlegs en la recerca. La informació que tenen al museu és limitada i potser se centrava més a saber qui havia pagat determinada peça i amb això ja en tenien prou. Cal anar més enllà.

Exacte. Una de les conclusions a què hem arribat és que, per exemple en el cas del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, hi havia tota una xarxa entre museus, caçadors i altres figures, per exemple, banquers de Barcelona que es dedicaven per oci a la caça, i també s’aprofitaven. Quan tornaven, algunes de les peces acabaven en museus.

D’una banda, la recerca que estem fent ara s’hauria de poder fer de manera continuada i s’hauria de fer des del Ministeri de Cultura, no des de l’Agència Catalana de Cooperació. A Espanya i a Catalunya, s’haurien de buscar mecanismes lògics per gestionar tot això. D’altra banda, la restitució és un tema que va en paral·lel, però per a mi no és el central. Cal pensar en la reparació en termes amplis. És a dir, si els museus tenen una col·lecció, per exemple, de papallones, o sigui tot un material científic d’estudi que no està a l’abast de la gent de Guinea o del Marroc, tot el coneixement científic que se n’ha adquirit hauria d’estar més a lliure disposició i ser més compartit. Vam fer uns grups de discussió, tant aquí com a Guinea. Els ensenyàvem fotos de les peces que hi ha aquí al Museu Etnològic i hi havia gent que no les havia vist en sa vida. Això és trist, perquè al final estàs negant un dret fonamental, que és el dret a la pròpia història, a tot un poble. És important que puguin tenir el coneixement i posar-los a disposició el seu patrimoni. Hi ha moltíssimes maneres de fer-ho i també moltes incògnites. Perquè això es va robar o es va extreure d’un particular, ara està en un museu i haurà de tornar a un museu, però a quin museu? És un circuit que no té gaire sentit. Però sí que hi ha mecanismes de reparació, que és que tinguin tot el material a l’abast.

Deuen ser incòmodes perquè no els han donat prioritat. Per exemple, al Museu de Ciències Naturals tenim un munt d’escarabats del Marroc i com que això no és una prioritat per al museu, no s’estudiarà. Cada museu té els seus objectius, però no ho és la reparació dels pobles damnificats.

És realment problemàtic. A Guinea la independència va ser el 1968. Molta gent que ho va viure encara és viva i l’impacte va ser molt alt. La desconnexió entre el patrimoni d’aquesta gent que ho va viure quan eren petits amb el que estan experimentant els seus fills, dificulta molt la transmissió de la cultura. Les pràctiques de comerç d’animals, d’objectes... va perdurar molt temps i fins i tot ha seguit fins a actualitat.

A partir d’aquesta experiència, molts dels museus amb què hem treballat també s’han posat les piles, i és possible que ells, des de la pròpia institució, ho moguin. Vam anar a Anglaterra i a Bèlgica per estudiar com s’havien gestionat aquest tipus d’iniciatives en altres països. I una de les coses que veiem és que, normalment, no eren projectes externs sinó dels mateixos museus: molts d’ells ja tenien els seus propis programes per fer la recerca. Ara els museus d’aquí ja tenen aquesta llavor. També hi ha d’haver voluntat política real, perquè, si no, no hi haurà recursos humans ni econòmics.

Sí. La gent va començar a prendre consciència de tot el que hi havia aquí i que potser no hauria d’haver estat aquí. El cas del negre de Banyoles els va permetre obrir els ulls. Van poder extrapolar i van pensar: “Ostres, aquesta persona podia haver estat una de nosaltres.” I evidentment van veure que tenien tot un patrimoni que s’havia espoliat o que estava en unes condicions que no pertocava.